La superfície més fascinant

Potser de totes les superfícies del planeta, el mar és una de les més fascinants. Perquè és inacabable; tova; uniforme i lleugerament estàtica només en aparença. Confereix calma tot i ser molt perillosa. I és eternament mal coneguda perquè, malgrat que sigui fàcilment penetrable -a diferència de la terra ferma- és inabastable en la seva totalitat. Ni té tan sols un sol nom, sinó que canvia a cada indret que voreja. Per més que sigui un acte lúdic i, per norma general, inofensiu, tirar-s'hi és sempre una mena d'assaig de suïcidi; un xoc brutal, com travessar un impossible vidre flonjo.

L'arquitecta i videoartista Beatriz Minguez de Molina (Barcelona, 1979), que ha col·laborat amb Rem Koolhaas, Robert Wilson i Benedetta Tagliabue, proposa, a la Galeria H2o, una peculiar visió del mar, a partir de dues obres: una instal·lació i un vídeo. La primera, titulada Underwater, en la versió completa, tal com l'ha concebut l'artista, consta de vuit càmeres que projecten un sol pla/seqüència en moviment, pres dintre de l'aigua, a metre cinquanta sota el nivell de la superfície, sobre cinc pantalles que formen un recinte. Per raons pràctiques, a la galeria del carrer Verdi s'han reduït a tres i, òbviament, ha perdut impacte. Per contra, a la sala hi ha penjades impressions digitals dels fotogrames d'Underwater on l'aigua, sense cap tipus d'anècdota, apareix en tota la seva immensa varietat. L'altra peça és el vídeo The Pool (La piscina), que ha estat guardonat als festivals Visual_Ma i Fica. La piscina és l'evocació del mar des de l'absència i en un lloc excepcional i desangelat: el petit plec que fa la penya de Gibraltar just abans d'enfonsar-se entre el Mediterrani i l'Atlàntic. En aquesta obra reeixida, Minguez uneix totes les seves inquietuds: cinema, videoart, arquitectura i poesia.

Lluny del romanticisme de Beatriz Minguez, es troben els cinquanta mars d'Hiroshi Sugimoto (Tòquio, 1948) que formen part del conjunt de gran tiratge titulat Time Exposed. Una edició de 500 exemplars feta a Tòquio l'any 1991, que engloba vistes monotemàtiques del mar des de l'any 1980. Totes les fotografies de Sugimoto, en rigorós b/n, que es presenten a la Galeria Barcelona tenen un enquadrament rectangular idèntic: la meitat aigua, la meitat cel. L'únic que canvia són els subtils tons de grisos de cadascuna, depenent de l'hora en què han estat fetes i del lloc. Gairebé cap té una presència destacada de núvols. El més diferent entre unes i altres és l'horitzó, la línia recta que les parteix, a vegades de forma severa i d'altres tan difuminada que és impossible destriar-la de la resta. Si Minguez se situa a primera línia de foc, Sugimoto ho fa en la màxima distància, amb una visió a vol d'ocell, i com en el cas de l'artista barcelonina, amb la total absència d'anècdota. Tema i variacions d'una mateixa imatge, minimalista i serena, que tant remet als quadres negres d'Ad Reinhardt com a les formes suaument geometritzants de Mark Rothko. Del Mediterrani a l'Índic, els mars allunyats de Sugimoto esdevenen gairebé tèxtils, com velluts, otomans, glacés i setins estesos de forma voluptuosa damunt el taulell del món.

Beatriz Minguez. The Pool - like being underwater but not. Galeria H2o. Verdi, 152, Barcelona. Fins al 31 d'octubre

Hiroshi Sugimoto. 50 mares del mundo. Time Exposed. Galeria Barcelona. Pl. Letamendi, 34, Barcelona. Fins a finals de desembre