De turisme a Terra Santa

Gust de cendra

Guillem Clua

Arola (Textos a Part. Teatre Contemporani, 52)

136 pàgines. 10 euros

La dramatúrgia catalana més recent ha començat a bandejar les vaguetats dels formalismes relativistes i, amb desigual fortuna, a endinsar-se en les problemàtiques que sacsegen un planeta globalitzat. No deixa de fer estrany que els textos d'aquest tros de terra tractin sobre els conflictes més devastadors que passen a l'altre cap de món i que, actualitzats, podem llegir al diari. Bon senyal? De l'abstracció evanescent de l'escriptura cosmopolita dels noranta, anys de desideologització galopant, passem a la concreció temàtica mundialitzada d'aquesta primeria del segle XXI. Entremig, les experiències dramatúrgiques han servit per afinar l'eina, disposar de tècnica i crear un coixí que deu fer possible que Guillem Clua (Barcelona, 1973) escrigui Gust de cendra, un text que podria signar un dramaturg britànic, èmul del David Hare de Via dolorosa.

Gust de cendra entrecreua dues trames que, situades a Terra Santa, ens mostren les dues cares d'una mateixa realitat. D'una banda, la dels turistes nord-americans que viatgen a Jerusalem per trobar alguna solució miraculosa als seus problemes individuals. De l'altra, la dels aborígens palestins que, expulsats de les seves cases pels israelians, s'espavilen com poden enmig del sagnant conflicte que enfronta els dos pobles. La mirada ignorant dels turistes dels EUA (Carl, Anna, Tobit), incapaços de mesurar el món aliè amb altres paràmetres que no siguin els seus, contrasta amb la dels dos personatges palestins (Fawziyah i Yasir), que no tan sols han de patir la prepotència dels ianquis de visita turística, sinó també les mesures draconianes del govern israelià.

Gust de cendra continua la línia que el mateix autor va encetar a La pell en flames (2005): un text carregat de contemporaneïtat que tracta, amb enginy dramatúrgic, un tema punyent de dimensió internacional. A diferència de l'obra anterior, Gust de cendra presenta una estructura i un enfocament molt més cenyits, en què les dues trames paral·leles s'entrellacen linealment i troben un punt de fuga líric en l'escena deu. El naturalisme que embolcalla la peça es deixa contagiar per un cert to bíblic -a través de les històries que explica Tobit- i per un intimisme que emmarca les problemàtiques individuals -la degradada relació entre Carl i Anna, i l'alcoholisme letàrgic de Tobit- en el context d'una terra en disputa permanent -la violència de la qual afecta de ple Fawziyah i Yasir.

La selecció dels materials -sempre simplificadora, però inevitable- difumina els altres implicats en el conflicte: els israelians, que són vistos com els opressors del poble palestí, i els fonamentalistes àrabs, que es defensen de "l'invasor" amb la lluita armada. No hi ha cap intenció pamfletària, tot i que les tries mai no són innocents, sinó l'exposició de casos individuals que conflueixen en una història enigmàtica i atractiva, amb les trames ben relligades. Resolta hàbilment, la intriga se centra sobretot en el temor d'un atemptat palestí que es produeix de la manera més impensada. Projectat en un epidèrmic rerefons actual, el viatge dels turistes nord-americans a Terra Santa s'acaba convertint en una mena d'autodescoberta reveladora que, malgrat la destrucció i la mort, es clou amb un esqueix d'esperança.