Patufets trepitjats

Diu Marian Aguiló en un dels pocs poemes "en prosa" de l'extraordinari seu Llibre de la Mort: "L'alegria és una disfressada que diverteix a tots los qui rodeja i folguen amb ella sens conèixer-la; quan jo l'escomet, se treu per mi sol la màscara i trob sa fesomia coneguda, la meva amiga més vella, la tristesa", que és una cosa que si no per la forma, sí pel fons de la idea i de la frase, podria passar per ser de Mercè Rodoreda.

A la novel·la Doble blanc de Joan Vila Casas, el nostre (meu i d'en Joan Josep Camacho, entre altres) estimat personatge Joan Comes explica la seva vida al protagonista, i per la guerra hi passa així: "Als disset anys em donaren el primer fusell. I un mes després ja era a la desfeta de Balaguer. Allà hauries vist caure els nostres com mosques. La majoria encara no ens afaitàvem. Un infanticidi."

A Barcelona, el març de 1938, Josep Maria Folch i Torres, novel·lista "de gran públic" (sobretot infantil i juvenil, però també de l'altre) anota: "Se m'han acabat les quartilles. Ja fa tres setmanes que en demano al Patufet i no en troben. Avui he enviat l'original escrit al darrera dels esborranys de les comèdies per a infants, que per sort conservava en un racó del calaix. En Josep m'ha enviat un parell de blocs de fulls de calendari mensuals per si em poden servir de quartilles. No tot ha d'ésser negre. M'han dit al Patufet que la novel·la que publico té èxit (es refereix a Les Memòries de Maria Vallmarí) i que el Patufet ha pujat, malgrat les circumstàncies i l'augment de preu, a més de 60.000." Les revistes satíriques per adults, i les serioses, i els diaris catalans, tenien tiratges força més llargs. Al cap de pocs mesos (i encara dura, en gran part) s'instaura una situació en què les revistes catalanes seran per definició anticomercials i de tirades de mil exemplars si la cosa va molt i molt bé.

"Déu no és mort, no. Els bojos no es moren mai; simplement, riuen i riuen fins a quedar en un estat catatònic del qual emergeixen encara rient. I xisclant, bramant i cridant. No, Déu no és mort. Encara està en actiu a la seva mateixa cantonada de sempre", diu Jim Thompson a Fill de la ràbia, una novel·la de les més dures i de més riure que s'han fet en el terrible segle XX.

El poeta Gerard Horta ho diu d'una altra manera: "Detecto una pèrdua de l'origen | irreparable | a curt termini".

Vaig citant autors i, és clar, em ve a la memòria allò de Les granotes d'Aristòfanes: "No t'allotgis en el meu pensament; ja tens la teva, de casa."

El capítol 41 de Quanta, quanta guerra... es diu 'El riu' i encara que no en digui el nom és l'Ebre just després de la batalla. Comença amb un gos mort que "duia un tros de cartó penjat al coll amb les lletres que duia escrites mig esborrades per les pluges; s'hi podia llegir: Seguiu aquest gos. Ell us portarà on sóc. Estic ferit." L'estesa de cadàvers i folla destrucció es fa visible, en la seva fastigosa maldat i perversió inhumana, en un grau que només hi arriben els humans, en un parell de pàgines que no tenen parió en cap cinematografia.

I acabo amb una nota "literària" del gran Ducasse: "Cal que la crítica ataqui la forma, mai el fons, de les vostres idees, de les vostres frases. Espavileu-vos."