Obres

Hi ha una estampa urbana que, no per repetida, deixa de sorprendre els no iniciats. És la d'aquelles persones, sovint bastant grans però sense que l'edat sigui una categoria excloent, extasiades en la contemplació d'obres en la via pública. Resulta difícil d'entendre quina poètica desprèn un carrer amb els budells a l'aire, una canonada trencada, una paret en plena gestació o la cadència demoníaca d'un compressor. És cert que alguns creadors han extret art d'aquests elements. La ballarina Sol Picó va idear una celebrada coreografia amb excavadores. El realitzador José Luis Guerín va edificar una sòlida reflexió sobre el món en què vivim a partir de la metamorfosi urbanística del Raval. Però, privats d'aquest geni sublimador, el comú dels mortals només som capaços de veure-hi pols, soroll, i entrebancs a la nostra quotidianitat.

A Barcelona TV han decidit posar tota la carn a la graella en l'intent d'eixamplar el volum de la població que contempla les obres amb simpatia. Diumenge a la nit, la televisió municipal va estrenar un espai dissenyat amb l'explícita vocació de glorificar les actuacions de l'Administració en matèria d'infraestructura. La filosofia de fons ens ve a dir que, si bé les obres són una molèstia, ens hem de sacrificar perquè es fan pel bé comú. Aquí s'agafa l'espectador del bracet per explicar-li en to panegíric perquè els treballs acostumen a durar tant. I, sobretot, demostrar-li que els resultats compensaran amb escreix l'esforç col·lectiu.

El programa es titula Visita d'obres, i té una periodicitat mensual. S'emetrà l'últim diumenge de cada mes, en entregues d'una hora de durada. L'entusiasta presentadora, Clara Borrell, el millor de l'espai per la seva professionalitat, frescor i vocació pedagògica, no aconsegueix esborrar la impressió que aquests 60 minuts monogràfics (emesos d'una tirada, sense pauses, com ens agradaria veure sempre les pel·lícules) són del tot excessius. Una eternitat. En televisió, els spots solen durar entre 20 i 30 segons. I el programa és un gran publireportatge de l'Ajuntament i la seva abnegada tasca per millorar la ciutat.

Diumenge passat, dia del debut, la cita era a la Plaça Lesseps, aquest indret al nord del barri de Gràcia que sembla víctima d'un malefici ancestral, condemnada a romandre eternament empantanegada. Un dels fils conductors de l'espai és el que s'anomena el senat, un grup de ciutadans d'aquells a qui els encanta veure maniobrar els paletes. Amb la seva presència es busca la màxima empatia amb l'espectador. Són alguna cosa així com els representants dels ciutadans en el cor de les obres, comissionats per valorar-les. ¿Endevinen el seu veredicte del primer dia? Cap d'ells s'imaginava la complexitat dels treballs que es porten a terme a Lesseps des de fa anys; ara entenen molt millor que durin tant i estan convençuts que el resultat serà esplèndid. Les recreacions en imatge virtual, les entrevistes amb arquitectes i enginyers, la resolució dels dubtes d'alguns ciutadans sobre altres obres en curs (sempre en clau positiva) i les lliçons d'un historiador conformen el contingut del programa. Magra oferta per als qui no li hem vist mai la gràcia al voyeurisme urbanístic. Ah, ni una paraula sobre els diners invertits. Almenys en el primer programa, el tema del pressupost va ser obviat completament. Deu ser per allò que cap esforç és excessiu si ha de ser pel bé de tots.