"Crec molt en l'art d'avantguarda de les noves generacions"

A ls seus 63 anys, conserva la frescor i l'espontaneïtat d'un nen. És menut i nerviós. Es mou sense parar per les diferents sales del Museu d'Art Modern de Tarragona, on s'exposa una part de l'obra que durant deu anys va crear amb Joan Miró en una antiga i lluminosa fàbrica de farina de la ciutat. Josep Royo, que ha elevat el tapís a la categoria d'art, va ingressar a l'Escola Catalana del Tapís amb només 14 anys, i als 24 s'atrevia a saltar-se l'ortodòxia. No es limitava a trenar llanes de colors ben mesclats, sinó que introduïa cordes tacades, esparts... materials no nobles. Un "pecat mortal per als puristes" i la guspira que va enamorar Miró i li proporcionar a Royo l'enorme privilegi de treballar colze a colze amb el mestre durant una dècada, precisament els deu últims anys del gran pintor català, que, ja octogenari, mantenia la força creativa de la joventut. Ambdós van fer junts els tapissos més grans del món, de més de quatre tones. I més d'una vegada van jugar amb foc a la Farinera.

Tarragona exposa l'obra de Royo fruit de la col·laboració amb Joan Miró

"Miró estava fart que la gent li comprés quadres com una inversió"

Pregunta. Com es van iniciar la relació amb Miró?

Resposta. Ell feia anys que volia entrar al món del tèxtil. Es va trobar amb mi quan jo feia tapissos amb plena llibertat: m'atrevia a introduir llaunes, cordes, jutes... Per la tradició era pecat mortal. Miró va veure tres dels meus tapissos a la sala Gaspar de Barcelona i es va quedar impressionat. Em van trucar de seguida per telèfon. Ens vam trobar a la galeria. Es va dirigir cap a mi i em va dir: 'no vull veure'l a vostè, vull veure el seu pare'. Era l'any 1970. Jo era molt jove, però tenia molta experiència en tapissos. Vaig trobar que era un home senzill i simpàtic.

P. El seu primer treball en comú va ser una obra molt emotiva.

R. Sí, el Tapís de Tarragona. Maria Dolors, l'única filla de Miró, va ser atropellada per un tren la nit de Cap d'Any de 1966, quan travessava el pas a nivell de Mont-roig del Camp. El metge que la va operar no va voler compensació econòmica, sinó un quadre per a l'Hospital de la Creu Roja, que dirigiria. Miró va pintar un quadre per a ell, i jo vaig fer el tapís.

P. Li va agradar a Miró aquest treball seu?

R. És clar que sí.

P. Ho diu amb èmfasi. Mai li va retreure res a alguna obra seva?

R. No, no i no. Perquè Joan Miró no sabia teixir. Ni tan sols sabia què era una llana. Però odiava les reproduccions, que es limiten a copiar. Aquí el que valia era la maqueta, el seu dibuix. No el tapís. No trobava ningú perquè tots eren un purs artesans. Fins i tot els tapissos de Goya són artesania: reprodueixen fins i tot les pinzellades. Jo, en canvi, mirava el seu dibuix i respectava les formes i els colors, però feia relleus, volums. Afegia nusos, trenes, sacs o grans troques de llana penjant. El que Miró volia de mi era una obra viva. ¡Viva! Quan es va trobar amb mi, va trobar una gran llibertat.

P. Parlaven d'això? Pactaven com havien de ser les obres?

R. No, no. No parlàvem. No dissertàvem sobre art. Res d'això. Les nostres converses eren: 'Hi poso verd?' I jo: 'No et passis amb el verd, Joan, que en tinc poc. Però tinc molt de vermell'. I ell: 'Doncs posa-hi vermell. Dóna-li canya, collons. Dóna-li fort', em deia.

P. Hi havia complicitat entre tots dos.

R. Miró es va trobar bé amb mi perquè jo no era només un artesà, sinó un artista. Per això podíem entendre'ns. Li vaig donar la lliberta del meu estudi. El meu món era el seu món. Allà es va sentir més valent que mai. Jo li vaig mostrar les possibilitats que hi havia en el món del tapís. A la Farinera, hi havia de tot: llaunes, escombres, galledes, guants... Tot l'inspirava. Ell deia: 'Per què no hi posem això?' I jo no només ho posava, sinó que l'animava: 'I això també'. Un artesà s'hauria escandalitzat. Vam començar a investigar i vam passar del tapís al sobreteixim.

P. Quina és la diferència?

R. Els tapissos els fèiem per encàrrec. Els nostres marxants ens demanaven tapissos de 6 per 11 metres, per exemple. Calia fer la planificació, buscar els treballadors... Els sobreteixims eren diferents. Pura investigació. Pura innovació. Fins i tot el nom el vam haver d'inventar. Va ser Cirici Pellicer qui va posar-li aquest nom. Els fèiem perquè volíem. Agafàvem materials que trobàvem tirats pel terra o penjats de les parets. Els pintàvem, els tallàvem, els cosíem. I després de tot això, potser jo li deia; 'I si ho cremo?' I ell: 'Doncs crema-ho'.

P. Cremaven els tapissos?

R. I no vam cemar la Farinera per pura sort.

P. Es divertien?

R. A vegades teníem cinc teles cremant alhora a la Farinera. No sabíem si es destruïrien. Llavors les apagàvem amb escombres molles. Ell vibrava.

P. Sembla que Miró li va trobar gust al foc perquè al final de la seva carrera encenia fins i tot els llenços.

R. Sap per què ho feia? Estava fart que la gent comprés quadres com una inversió i els portés al banc per guardar-los a la caixa forta. Però resulta que quan va fer això encara va guanyar més diners perquè la gent va començar a pagar més pels seus quadres en adonar-se que els estava cremant. L'art és així. Aquests llenços cremats es van exposar el 1974 a París junt amb el Gran Tapís.

P. De la Farinera van sortir tapissos que es van distribuir arreu del món, per això s'ha definit en l'exposició com El telar del món. Però el foc va calar també en un d'ells, i aquesta vegada no per voluntat de l'artista.

R. De la Farinera han sortit el Tapís de la Nacional Gallery of Art de Washington (1977), el de la Fundació Joan Miró de Barcelona (1979), el de la Fundació La Caixa (1980), el Tapís de la Fondation Maeght, de Saint Paul de Vence. I també el Tapís del World Trade Center de Nova York (1974), que es va cremar en l'atemptat de l'11-S.

P. Què va sentir quan se'n va assabentar?

R. Aquell dia jo no pensava en el tapís. Pensava en la gent, en els morts. Va ser al cap de moltes hores, quan vaig dir: el tapís!

P. Vostè és un artista reconegut per si mateix, al marge de la seva relació amb Miró. Però, han influït en la seva obra els seus anys de creació amb ell?

R. Per descomptat. Vaig deixar de fer tapissos quan va morir Miró i vam tancar la Farinera. És una etapa pasada. En aquesta vida tot comença i acaba. No faré més tapissos. Ara em dedico a pintar. El meu estil és propi i no té res a veure amb el seu. Però sí en l'essència. Recordo que un dia em va dir: 'quan cau una taca de pintura en un llenç és un regal dels àngels. Pots començar una obra a partir d'aquesta taca. Però ha de ser casual, no pot ser provocada'.

P. Com definiria l'obra que fa actualment?

R. Els meus quadres són olis d'un expressionisme que tira a l'abstracte. Però cada obra té una motivació i un llenguatge.

P. Què l'inspira?

R. Qualsevol cosa em pot inspirar. Un gos, una taca al terra, un paisatge, una notícia al diari...

P. Què fa que un sac amb un feltre i uns guants penjant sigui art?

R. La manipulació de l'objecte. Un sac és un sac, no té cap valor. Però l'artista li posa el feltre, la llana, una mica de pintura... I el sac adquireix valor. Podria passar el mateix amb una cadira qualsevol. Si Miró li fa una pinzellada, automàticament és una altra cosa. Aquest és un món de bojos (riu).

P. Com veu l'art que es fa actualment a Catalunya?

R. Hi ha els grans noms: Tàpies, Guinovart, Ràfols Casamada... Però jo crec molt en la joventut, en les noves generacions, en l'art d'avantguarda. No sóc qui per fer una valoració més concreta, això és cosa dels crítics d'art. Però crec que està pujant gent nova que poden fer grans coses. Ells són el futur.