Steiner i Galícia

Fa poques setmanes, el periodista Juan Cruz publicava, en el suplement dominical d'aquest mateix diari, una entrevista esplèndida amb George Steiner. En un moment del diàleg, a Steiner se li va acudir comentar que entenia que a les aules de les universitats catalanes s'ensenyés en català, perquè aquesta era una llengua amb una sòlida tradició i amb una literatura de molta categoria, però que no entenia que això mateix succeís, mutatis mutandis, a Galícia. L'admiració de Steiner per Catalunya ve del fet que els catalans vam ser molt menys responsables que els castellans i els càntabres de l'episodi de l'expulsió d'Espanya de jueus i moriscos a finals del segle XV, i també del fet que els amics gironins, que són un tros espavilats, van invitar en una ocasió, o més d'una, el senyor Steiner, el qual, com a bon jueu mig americà, va sentir aquell punt de salvífica esgarrifança que sempre senten els hebreus (els d'Amèrica, més que ningú) quan es troben al davant de restes de la gran cultura judaica medieval europea. Possiblement arran d'aquesta visita, Steiner va entrar en contacte amb catalanòfils del país que van recordar-li la figura eminent de Ramon Llull, i van recitar-li, tal vegada, ara una lamentació d'Ausiàs March, ara una jeremiada de Salvador Espriu. El cas és que Steiner, verament, posseeix un coneixement de les lletres catalanes similar al que té Harold Bloom, el qual, en el seu Cànon d'Occident, ja deixava força més ben parada la literatura catalana que la gallega. Amb aquestes dades a la mà n'hi ha prou per entendre que apreciés la llengua i la literatura catalana per damunt de la gallega.

"La LOAPA també va pervertir les diferències entre les diverses literatures d'Espanya"

La cosa es va complicar quan un membre d'una acadèmia de Galícia, o cosa semblant, va insinuar a Steiner que la literatura gallega estava carregada de valors enormes, mereixedors del més gran respecte. No sé en què devia pensar aquest home de les nostres Gàl·lies, però, reblant el seu argument patriòtic, es va despatxar amb una de les frases més insòlites de tota la història de la crítica literària: va escriure que, comptat i debatut, els jueus no posseïen una literatura més bona que els nostres amics hispànics del far west .

Dels jueus es poden dir moltes coses, i han tingut, al llarg dels segles, moltes mancances i defectes. Han estat usurers durant segles, no van tenir Estat -fins a mitjan segle XX- d'ençà de la destrucció del segon temple per part de les tropes romanes de Titus (anys 70 i 71), i més coses, si fa no fa com les que es poden atribuir a qualsevol poble o nació de la terra. Ara: el que no es pot dir de cap de les maneres és que Israel no hagi donat una gran literatura al món; tan gran, que només se li assembla, als temps antics, la literatura grega, i als temps moderns, la literatura anglesa o la francesa. Antonio Muñoz Molina responia a aquest acadèmic gallec i li recordava només unes quantes fites d'importància, totes de la Bíblia, que és el conjunt de llibres més extraordinari que s'hagi produït mai en cap literatura, al món sencer. Esmentava, que jo recordi, el Llibre de Job, El càntic dels càntics, els Salms de David i els Proverbis de Salomó: per fi una veu sensata! Si hi hagués afegit la tradició filosòfica i lírica jueva des de l'Edat Mitjana fins als segles moderns; si hi hagués afegit tota la literatura escrita en llengua yidish o el caràcter òbviament jueu de molta literatura escrita en alemany, i altres llengües, entre els segles XVIII i XX, i, encara, la notabilíssima producció en llengua hebrea des que es va fundar l'Estat d'Israel, llavors, veritablement, el retret de l'acadèmic gallec es convertia tot solet en una ximpleria, per no dir un escarni; i, en qualsevol cas, en una mostra d'ignorància com una catedral cristiana, amb botafumeiro inclòs.

Steiner, per coses de l'edat, es va sentir obligat a rectificar, i va dir que, efectivament, els gallecs tenen una llengua molt important i una literatura que espanta. Els catalans es van quedar la mar de satisfets en veure que encara hi ha gent amb seny, en aquest món, capaç de comparar, sine ira et studio, i en favor de la segona, l'aportació de Galícia i de Catalunya a la literatura universal. Hi he pensat una mica més, d'ençà d'aquestes entrevista, rèpliques i contrarèpliques, i m'ha semblat que el fenomen només s'acaba d'entendre d'aquesta manera: la LOAPA, o llei d'harmonització del procés autonòmic espanyol, va pervertir de tal manera les diferències de tot ordre que existeixen, a Espanya, entre les seves vàries cultures, llengües i literatures, que a un gallec (i a un català, també) li sembla que allò que ell ha produït literàriament -no comparo les llengües, perquè totes són glorioses- és igual de bo, o més, que allò que ha produït el seu veí, pròxim o llunyà. El problema va tenir, al començament, repercussions comparatives només dins l'Estat espanyol; però, pel que es veu, l'esperit de la LOAPA ha estat tan eficient, que ara qualsevol literatura en una llengua ibèrica es considera tan apreciable com la dels millors Estats-nació del món. No ens hauríem d'enganyar: la literatura gallega i la catalana estan la mar de bé, però resulta que la jueva de totes les èpoques, l'anglesa des del Beowulf fins avui, i la francesa des de Chrétien fins als nostres dies, ai las, són millors que les nostres, i de llarg. La cosa és així, i aquí no hi té res a fer el patriotisme.