Crònica d'una devastació
L'amor a Venècia
Joaquim Pijoan
Amsterdam Llibres
231 pàgines. 16,90 euros
L'obra literària de Joaquim Pijoan (Santa Cristina d'Aro, 1948) explora la deriva erràtica de persones que construeixen la seva identitat a partir del desafecte a la matriu social i cultural en què els ha tocat néixer, viure i formar-se. A la seva novel·la anterior (Sayonara, Barcelona) es relatava el periple d'un pintor català que, després d'haver viscut vint-i-cinc anys al Japó, retorna a Barcelona, on solda algunes peces del seu passat i on descobreix una ciutat que li és tan desconeguda com hostil i decadent. Sayonara, Barcelona admetia una lectura en clau de contrast: amb l'esplendor de la societat nipona com a teló de fons, el protagonista anava diagnosticant les carns macilentes de la Catalunya actual, forjant així un inventari de l'enfonsament social i lingüístic. Ara, amb L'amor a Venècia, es repeteix el mateix destí, tot i que amb alguna petita variació en l'ordre dels factors: Josep Vicenç, el protagonista de la novel·la, és un anglòfil, un escriptor català frustrat que hauria volgut adoptar l'anglès com a eina d'expressió literària. Després de jubilar-se de manera anticipada com a professor d'institut, J. Vicenç decideix vendre el patrimoni que ha heretat dels seus pares ja difunts i instal·lar-se a Nova York, on viu el seu germà Aleix, pintor. Allunyant-se de Catalunya, J. Vicenç confia a trobar un bàlsam per combatre l'assetjant repulsió que sent contra tots els valors socials, culturals i de civilització que l'envolten. Es podria dir que l'argument d'aquesta novel·la reposa sobre la base proverbial dels tretze primers versos del cèlebre poema d'Espriu Assaig de càntic en el temple: "Oh, que cansat estic de la meva | covarda, vella, tan salvatge terra | i com m'agradaria d'allunyar-me'n, | nord enllà," (...).
En una època en què la pretensió omnicomprensiva dels antics sistemes filosòfics ha estat substituïda per modestes hipòtesis relatives, en una era en què les novel·les totalitzants han estat abandonades en favor de ficcions que només consignen interpretacions fragmentàries, l'actitud narrativa de Pijoan representa una expressió radical dins l'ampli fris de l'anomenada literatura d'idees. Lluny de les focalitzades novel·les que -per exemple- Antoni Marí i Martí Domínguez han escrit al voltant de la Il·lustració, i també lluny d'aquest extraordinari exercici de distància lírica i irònica que Valentí Puig va plasmar amb La gran rutina, L'amor a Venècia presenta deficiències a causa d'una estructura narrativa que es revela insuficient per fer fluents les ambicions de contingut que l'autor hi diposita. Pijoan té una prosa rica, precisa i amb un gran sentit del ritme. A més, defensa una aposta temàtica d'alt risc, lloable i molt escassa. Però L'amor a Venècia fracassa en la seva vocació de recrear allò que Thomas Mann va immortalitzar amb La mort a Venècia : la fractura insalvable entre la vida i l'art. I fracassa perquè el nervi argumental queda estrangulat per una voluntat mai prou dosificada a l'hora de traspassar digressions ideològiques.
El flux torrencial d'anglicismes, les conceptuoses i abundants referències intel·lectualistes, l'estil narratiu de no suggerir les percepcions sinó d'inocular-les de manera explícita, uns personatges que desfilen sense deixar solatge i que acaben transformant-se en simples mèdiums perquè el protagonista pugui continuar desplegant el seu monòleg en caiguda lliure (sobre la crisi econòmica, el canvi climàtic, el sagrament de la confessió, l'etnocentrisme, el terrorisme islàmic, el progressisme, els hàbits turístics dels europeus, els impostos, la institució del matrimoni...), tots aquests aspectes anul·len la necessària irrigació vital que hauria exigit una novel·la amb pretensions d'aixecar una epopeia d'un cert tombant decadentista passat pel filtre romàntic. La credibilitat del protagonista s'evapora. J. Vicenç oculta el seu subjecte moral i no dóna cap pista sobre les causes de la seva agror hiperbòlica. Per què -es pregunta el lector, perplex- aquest home atribueix tots els seus mals al lloc i a les condicions del lloc on ha viscut? Més enllà del lament jeremíac, ¿on comença la seva responsabilitat individual? En aquesta novel·la fallen els càlculs d'estructures.
