Sol en una cambra buida

Aquest és el títol d'una de les darreres pintures d'Edward Hopper, el pintor americà, aquell que pintava els bars desolats de les nits de Nova York, els cines mig buits, les gasolineres, les casetes de fusta amb uns arbres impersonals al fons, les cambres d'hotel amb parelles tristes, amb noies solitàries que llegeixen cartes, altres que prenen el sol matinal. La seva pintura no és, tot i que ho és, un document de la vida americana del segon terç del segle XX, és una altra cosa, i això la fa tan fascinant. Quina cosa, però? Un escenari de la solitud. Els espais que pinta Hopper, ni que siguin els tan oberts dels velers que fan regates, amb la seva suposada alegria implícita, són espais on la mirada hi talla l'aire. Els personatges, representats en la seva solitud, subratllen la virtualitat d'aquests espais per convertir-se en escenaris de la nostra. La solitud hi plana i carrega l'ambient, i nosaltres, els espectadors, ens hi passegem moguts per una atracció irresistible i alhora una nosa radical.

A Sol en una cambra buida no hi ha ningú. I això ens converteix en els únics personatges de la pintura. No hi ha ni un catre on seure, després de llegir Plató, potser massa tard en la nostra vida, com diuen que la senyora Hopper va dir del personatge del quadre Digressió filosòfica, on un home vestit i calçat medita assegut al llit i té al seu costat un llibre obert i darrere una dona, ajaguda, nua de cintura per avall, d'esquena. La senyora Hopper potser va ser indiscreta en fer aquesta afirmació, potser volia donar a entendre que va ser el seu marit qui va llegir Plató massa tard i que ella en pagava les conseqüències. -Bé, vaja, l'amor platònic està bé, en un adolescent, però en un home madur... Però no hauríem de mesclar la vida del pintor amb la dels personatges que viuen als espais de la seva pintura.

L'espai de Sol en una cambra buida és un espai ben buit. Cap moble, cap cortina, cap llum amb pantalla sobre una tauleta de nit. Una cambra buida, amb una paret que fa un queixal i una finestra que deixa veure un tros d'arbre gens reconeixedor. A la cambra hi entra el sol. El sol il·lumina el marc i el brancal de la finestra amb un blanc estrident i fa, al terra i a la paret, unes clapes geomètriques de color siena lletós que contrasten amb l'ombra cremada de la zona fosca. Un estrany equilibri, una atracció poderosa sobre la nostra ment i el nostre cor. És la cambra de la nostra solitud. Aquí ja no hi ha Plató que hi valgui. Cap consol ni fugida filosòfica. Ni cap record de l'adolescència perduda, de la maduresa fallada, de la vellesa impotent. Només l'aire dens de la solitud que la llum posa en evidència.

Parlo de Hopper perquè m'ha caigut a les mans el preciós llibret de Mark Strand, publicat per Lumen, en què parla de la seva pintura. Strand volia ser pintor i va acabar sent poeta. Es nota en els seus textos concisos i il·luminadors. Strand projecta la seva llum sobre Hopper. Jo he volgut enfocar-lo amb la meva.