Partir-se la caixa

Segons Carner, una de les formes de l'humor català és l'H.I.D.S dins l'A.T. de les P.O. (Humor Indeliberat, Difós, Secret, dins l'Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies).

Un dia, amb la Pedrera a mig fer, diuen a Gaudí que la columnassa de davant de la porta principal surt massa enfora i s'ha de treure. Ell respon que no pot ser, que és la que aguanta tot l'edifici. Sí, li diuen, però és que molesta per al pas del tramvia. "Ah, diu l'arquitecte, molesta al tramvia? Doncs no patiu, ja la trec".

A la universitat el jove Antoni Gaudí va anar passant amb aprovats justets. L'única bona nota que va treure, un "sobresaliente", va ser en una assignatura del darrer curs que es deia "Aplicación de elementos decorativos a edificios de segundo orden".

Davant d'uns que comentaven: "És molt i molt estrany que en Gaudí no s'hagi casat mai", respongué Francesc Pujols: "Ep! Ep! Parlem-ne; Gaudí està casat amb Catalunya, encara que mentre no acabi el seu temple no pot fer-ho per l'església, per tal com pensa que totes les catedrals i monestirs que fins ara s'han construït són poca cosa per la molta importància que té la seva núvia."

Quan "s'acaba" la guerra civil, cents de mils de catalans surten Pirineus enllà pel camí de l'exili. A l'antiga ciutat de Montpeller s'hi formen, llavors, tertúlies d'artistes i intel·lectuals que al cap d'un temps, quan l'Alemanya nazi comença a entrar a França, es dispersen. Molts se'n van a Amèrica. Francesc Pujols continua a Montpeller com si res. Artur Bladé li pregunta si no té por dels alemanys, i el filòsof contesta: "Si em maten, més hi perdran ells que no pas jo".

I és que, com conta Rodolf Llorens, dels molts catalans que s'ha trobat anant pel món, només n'ha conegut un de modest, que li va confessar: "Jo no ho dic mai, que sóc català, perquè no m'agrada donar-me importància".