La devoció per la paraula
L'humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua. I l'humor pasteuritzat no té la meitat de sabor. En el cas de l'humor francès tot reposa en les paraules, en els jocs de paraules o conceptes, en les confusions intel·lectuals o sonores. La traducció, inevitablement, traeix aquest tipus d'humor que busca la ironia i la paradoxa. La gran tradició de l'humor francès es confon amb l'elogi d'un terme intraduïble: l'esperit. Era el que cultivaven gent com Jules Renard o Sacha Guitry, el primer amb més gravetat, el segon de manera més frívola. El primer creia que escriure "és una manera de parlar sense ser interromput" i que la paraula "és l'excusa del pensament". Per ell, "la ironia és el pudor de la humanitat". L'important era no dramatitzar: "Quanta gent ha volgut suïcidar-se i s'ha conformat amb estripar la seva fotografia!". Guitry ho hauria fet. "Als nens els hi parlen massa del passat i massa poc del futur, és a dir, massa dels altres i massa poc d'ells mateixos". Un bon elogi de l'egoisme. Però el seu gran tema -tan passat de moda com l'esperit- era parlar de "les dones". O de "la dona?". Precisament "es parla de la dona en singular quan se'n vol parlar bé i se'n parla en plural quan se'n diuen malvestats".
Avui l'humor francès és a mans d'un grup nombrós d'humoristes d'èxit -de Florence Foresti a Djamel, passant per Anne Roumanoff o Gad Elmaleh-, de bons dibuixants -el cruel Willem, el tendre Sempè-, de setmanaris satírics -el Canard enchaîné al davant de tots, seguit de lluny per Charlie Hebdo-, dels inevitables Guignols de l'info que van ser adoptats i adaptats per Canal+ a Espanya i, per fi, a mans també del diari Libération. Fer una primera pàgina amb la tiara del Papa, d'esquena i en primer pla, amb la inscripció "Mission impossible", és una manera ràpida i potent d'evocar la crisi de vocacions que travessa l'església catòlica francesa. I titular després "Une visite très Lourdes des sens", jugant amb la confusió sonora i gràfica entre lourde (adjectiu que significa aquí "carregada") i Lourdes (nom propi de la ciutat dels miracles), és inscriure's en aquella tradició de jocs de paraules que evocava al començament i que, molt sovint, ha trobat una font d'inspiració en l'anticlericalisme.
