Qui riu primer sobreviu millor

L'acudit del gosset que es deia Mis Tetas podria semblar el més antic en llengua castellana. Aquest acudit es transmet de manera oral des del primer P-3 de la Història, i condensa, fe fet, l'essència de l'acudit planetari -a saber: una espera truncada; hom espera que passi una cosa i, nyaca, en passa una altra, i això fa riure els nens de P-3. Però a cada regió del món, aquestes esperes truncades tenen un perfil diferent. Aquí baix, com ha quedat vist, moltes esperes truncades/acudits, tenen molt a veure amb el concepte tetes. O, fins i tot, amb el concepte P-3.

Els acudits castellans són, de fet, barroers. Molts dels acudits que encara avui estan al tot-10 dels acudits apareixen en la seva versió 0.1 al Libro del buen amor. L'epicentre de l'acudit, en aquest tram, són les banyes, un filó local que encara perdura. Aquest llibre és l'origen del gust castellà pels acudits? Ni idea. Al segle XIII apareix una versió castellana del Sendebar, un llibre, possiblement del segle XIII, traduït de l'àrab. Però que possiblement és hebreu. Aquest llibre té el valor de fixar el cànon de l'acudit en castellà sobre lloros.

Els acudits sobre lloros són boníssims. Estan sustentats en el llenguatge, és a dir, en els lloros. En aquest llibre neix una via d'investigació -exemplificada en l'acudit de l'home que volia donar pel cul a la seva dona, o l'acudit de la dona que feia banyes al marit davant del lloro- que, malauradament, no ha estat la més valorada al biotop. Els gustos de la parròquia, més propers a l'Arcipreste de Hita que a la cosmovisió del lloro, queden exemplificats en el Liber Facetarum, de Luis de Pinedo (s. XVI). I, tal vegada definitivament, en Visita de los chistes, de Quevedo. Un llibre que deixa clar que una persona educada, enginyosa i culta, no té perquè tenir aquest gust a l'hora d'explicar acudits. Com passa aquest matí a primera hora.

Aquest matí a primera hora l'acudit-i dintre d'aquí n'hi ha de bons i de dolents- és un codi social, que desprecia la intel·ligència, els lloros i el llenguatge. Amb poques i perilloses excepcions en la història. El Conde de Villamediana (s.XVII), seria un bon exemple de tot això. Es tirava la dona d'un rei, i va fer la juguesca amb un col·lega de què ho diria al rei i que el rei encara riuria la gràcia. Dit i fet. Un dia va aparèixer davant el monarca amb una capa brodada amb monedes -amb reials, més concretament-, formant la inscripció "mis amores son reales". El rei, evidentment, va riure la gràcia. Pensava que l'acudit de Villamediana era literal, com tots el acudits espanyols -menys els de lloros. Després, a porta tancada, un intel·lectual orgànic va explicar al rei el veritable acudit. Poc temps després, Villamediana apareixia assassinat. Com molts lloros a molts acudits castellans.