Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Art

Escultura / escriptura

Des del naixement de l'escultura moderna, la idea del tòtem s'ha associat a la psicoanàlisi i no a l'objecte arcaic, tal com va ser considerada des de la crítica formalista. Freud (Tòtem i tabú) va corregir aquesta inèrcia interpretativa: mai més la idea de l'estructura d'una obra havia de ser quelcom votiu, sinó una expressió extraordinàriament abreviada d'un complex de sentiments i desitjos que l'artista sentia que operaven dins de si mateix i en el si d'una societat. Creadors com David Smith, Louise Nevelson, Louise Bourgeois, David Hare, Isamu Noguchi o David von Schlegell van superar la tradicional obsessió pel volum per bolcar-se en l'essència, la buidor, la discontinuïtat, l'atzar, l'equilibri inestable, els signes abstractes de la matèria, el seu caràcter "emblemàtic" i sintàctic (ja que no existeix més que en la seva relació amb el receptor). El nou llenguatge dels volums precisava d'una gramàtica. I van ser precisament aquells artistes els que s'encarregarien de regular les intuïcions del futurisme i el constructivisme. De les transparències van passar-se als buits interiors visibles, cavitats esfèriques, figures humanes i torsos que es deixaven traspassar fàcilment per la mirada de l'espectador.

L'obra d'Enric Pladevall (Vic, 1951) se situa dins d'aquesta tradició totèmica. Les seves escultures tenen el segell de la verticalitat, però no en relació al pes i sosteniment, sinó a la pintura, encara que l'individu tingui la sensació, davant d'ella, d'una massa física tridimensional. La fusta d'auró i el ferro són els elements bàsics tant dels seus volums de superfícies fluides com d'altres obres més constructives i facetades - Titá Amantis (2001-2003), Domus Ucellis (2004-2005). Es poden visitar a la Fundació privada L'Olivar, al municipi de Ventalló (Alt Empordà). Altres peces de format més reduït, pintures i escriptures, són des de fa unes setmanes objecte d'una exposició a la Fundació Niebla, a Casavells (Baix Empordà).

La "fidelitat al material" és una característica de l'obra de Pladevall: la forma orgànica de l'objecte esculpit, el desenvolupament del material en què s'ha tallat i la pintura que la revesteix han de mostrar-se com interdependents. L'escultor juga amb les venes i els nusos de la fusta tal com es formen en la natura, són els mapes que segueixen els seus instruments quan treballen sobre el bloc sòlid. Connotacions eròtiques, ironia i ambivalència apareixen en els seus últims treballs escultòrics. Les connexions metafòriques generades per objectes, paisatges i caps humans i d'animals estimulen les projeccions inconscients de l'espectador, ja que han estat construïdes per ser contemplades des de molts punts de vista. En la majoria de les peces l'abstracció és un mitjà per elaborar noves formes; en altres, la inflexió de la matèria suggereix que una força interior anima l'escultura.

Menció a part mereix la sèrie de papers dedicats a l'escriptura japonesa. Pladevall trasllada a l'espai pla dels signes la seva inquietud pel buit i crea una sèrie d'ideogrames que als nostres ulls semblen derivar de la pintura i, no obstant, no són més que expressions alla prima, fràgils, empremtes esborrades del dit de l'artista que amaguen el secret de l'espai en l'aire.

Potser han obert el camí perquè l'artista comenci a pensar en l'escultura no com un objecte convers (el fet de poder ocupar qualsevol espai) sinó com a escriptura irreversible en una única superfície. La vida ja no estaria en l'obra, sinó en la relació infinita i sense secrets com l'espai on aquesta s'allotja.

Enric Pladevall. Escultures, pintures i papers. Fundació Niebla. Plaça Major, 9. Casavells (Baix Empordà). Fins al 14 de setembre

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de septiembre de 2008