Parades per fumar

Un segador manacorí es troba amb un tros de sembrat més alt i espès que la resta, un boldró, que n'hi diuen, i ho és tant, d'alt, que fins na Coloma, que no sé qui deu ser, potser l'aiguera, ni l'afina, ni el veu. El jove, que ja va ben suat, quan topa amb el boldró deixa anar un raig de renecs i ella, cridant des del marge del camp, el repta, que no digui paraulotes, i aleshores ell s'empesca la cançó: "Un segador com flastoma | molta volta té raó. | He caigut dins un boldró | que no m'hi afines, Coloma". L'aiguera és la mossa que s'encarrega de portar aigua als segadors, i també els du les pipes, el tabac... i l'esca i la pedra foguera per encendre les pipes. Les parades que fa el tall (o colla) de segadors per reposar es deien fumades i el segador primer les avisava al crit de Foc! Ho he tret del llibre sobre terminologia del cultiu dels cereals a Mallorca de Pierre Rokseth, publicat a Barcelona per l'Institut d'Estudis Catalans, a cura de Pompeu Fabra, el 1923 i en francès (Terminologie de la culture des céréales à Majorque). A dins del llibre s'hi troba, entre la redacció francesa, una abundor mallorquina de paraules, frases, expressions, dites i cançons referides al llaurar, el sembrar, el segar, el batre... que el converteixen en un tresor bilingüe riquíssim (que també m'ha servit per aprendre uns quants mots francesos).

Pierre Rokseth, un noruec afrancesat, filòleg i lletraferit, a partir de 1916 va començar a venir a Mallorca i el resultat en fou aquest llibre que, com va dir Francesc de B. Moll en una ressenya del moment, no és un vocabulari que es consulta, és un llibre que es llegeix, apassionat i apassionador. Per explicar bé el vocabulari dels pagesos va seguint el calendari començant pel llaurar i acabant al molí a moldre. Amb detall descriu la vida al camp per a poder-ne explicar la llengua. Fins i tot aspectes més tècnics, com en parlar de l'arada, els fa interessants perquè a més de les parts i peces també dóna noms de moviments i maniobres. Tot agafa una vivor inesperada en una obra aparentment de pura filologia, però és que la puresa no existeix i això també toca la poesia de prop. Una terra amb pedrots i roques a flor de terra, que s'hi entrebanca l'arada, és una terra d'erri-ou, essent erri el crit de fer avançar la bèstia (en altres llocs diem arri, ve de l'àrab harr) i ou el de fer-la aturar (el que en empordanès és bó).

En el capítol del segar, la prosa de Rokseth i la vida camperola de fa cent anys es confabulen per dar-nos una poesia èpica digna de la Ilíada però en comptes de matar homes es tracta de fer créixer el pa. El pa de l'amo i del senyor, sí, i el de tots, a preu de suor: "Els segadors dinaven a peu dret i sempre al sol, encara que hi pogués haver ombra a dos passos. Feia mandrós i malfeiner anar a cercar l'ombra. A part que seria exposar-se a un refredat". Si tenim present que en mallorquí de l'escuma o bromera se'n diu sabonera, i que el cassot és la brusa forta de cànem que duien els treballadors del camp, entendrem la suada en aquesta cançó que Rokseth recollí a Santa Margalida: "Vaig demanar a un al·lot | es punt des segar quin era. | Remenar sa fauç lleugera | fins que faci sabonera | un pam damunt es cassot".