Les illes de l'oblit

Ellis Island

Georges Perec

L'Avenç

63 pàgines. 12 euros

Des de Steinbeck amb El raïm de la ira -passant per El món d'ahir de Zweig, per les obres de Primo Levi i Kertész, pel diagnòstic que Kundera i Manea fan sobre la identitat fragmentada dels que han hagut d'afrontar l'exili- fins al document vital que Sebald elabora amb Els emigrats, hi ha un extens fris de la literatura contemporània que explora el desarrelament, l'escissió que es dóna quan algú ha de deixar per la força el seu lloc, el lloc on no ha pogut seguir vivint. A aquests materials cal afegir Ellis Island, text breu que Georges Perec va escriure el 1978 per encàrrec de l'Institut Nacional de l'Audiovisual francès i que ara, en traducció impecable de Margarida Casacuberta, podem llegir per primer cop en català. Ellis Island era la porta d'entrada als Estats Units, un centre d'admissió d'immigrants europeus que, situat en "un petit illot de 14 hectàrees, a uns quants centenars de metres de la punta de Manhattan", va estar actiu entre 1892 i 1924. Es calcula que per aquelles dependències van passar prop de setze milions de persones, "a raó de cinc a deu mil per dia". Una inspecció mèdica superficial, l'americanització dels noms i un test de 29 preguntes eren els requisits que els immigrants havien de complir per accedir al somni americà. Ellis Island representava un intent d'institucionalitzar la immigració: "un tràmit anodí, el temps de transformar l'emigrant en immigrant".

Aquest text, que ja havia estat traduït al castellà, s'integra al documental realitzat pel cineasta Robert Bober. A través d'un seguit de pinzellades impressionistes s'hi descriu un dels espais físics de la història. Per intensificar el realisme documentalista Perec recorre a una exposició glacial d'estadístiques, llistes, enumeracions objectives... I tot sense interpretacions, ni judicis, ni afectacions de cap mena. Amb aquesta contenció de la veu autorial -tècnica que Perec aplica en dues obres més: Les coses (1960) i La vida: instruccions d'ús (1978)- s'exhuma la infrahistòria. L'esment d'un simple utensili quotidià remet a la memòria de les seves funcions, els protocols d'inspecció revelen les esperances i penúries dels immigrants, i l'isolament del lloc convoca l'opulència de la terra promesa de l'altra banda. S'aconsegueix, així, el propòsit de "no aturar-nos en allò que ens és dat a veure". Només a la segona de les dues parts del text, Perec remarca una veu deliberadament subjectiva. Ellis Island, en un d'aquests conjurs a què sovint s'autoconvida la història, avui és un parc temàtic de la immigració. En aquest context, i des de la seva condició errant com a jueu, Perec es pregunta què hi ha anat a buscar, a Ellis Island. I es respon, conjectural: "alguna cosa informe, al límit del dicible, alguna cosa que puc anomenar tanca, o escissió, o tall". Aquest interrogant es propaga sobre el lector, empentant-lo cap al remolí del seu present. Els morts en els naufragis de les pasteres que intenten travessar l'Estret de Gibraltar dibuixen una estadística ja metabolitzada per la (in)sensibilitat. En matèria immigratòria Berlusconi proposa un inveterat receptari d'innovacions. Ellis Island és, de totes totes, una imatge universal.