Meiji o la nostàlgia

La remor de les onades

Yukio Mishima (Traducció de Joaquim Pijoan i Ko Tazawa)

Amsterdam

189 pàgines. 17,50 euros

Encara que alguns estudis avalen que Mishima va basar aquesta cèlebre La remor de les onades (1954) en la lectura de l'idil·li d'amor adolescent de Longus Les pastorals de Dafnis i Cloe -una narració interessant i amb una curiosa i una mica beneita empremta en les versions afins de les lletres d'Occident-, les similituds entre l'una i l'altra no afecten el sentit i el contingut de l'obra del darrer samurai de les lletres del Japó, el mestre modern de la limpidesa d'una prosa la gràcia de la qual encara ruboritza els narradors contemporanis, més conegut avui en dia pel seu suïcidi de tics teatrals que pels atributs dels seus escrits.

En aquell temps de postguerra el Japó sortia a poc a poc d'una derrota militar amb ramificacions de tota mena, i Mishima, un adorador dreturer de la tradició dels guerrers patris i les virtuts marcials, va esprémer al màxim tant el talent com l'instint per crear una història dolça i delicada que no només va seduir el públic del seu país -entre els seus conciutadans, amb tot, sempre ha estat més popular la posterior El temple del pavelló daurat (1956)-, sinó que ha fet fortuna arreu del món per motius una mica diversos dels previstos o projectats per l'autor. El que s'acostuma a interpretar com una consagració de l'amor entre dos adolescents en una illeta de pescadors, un pobre, l'altre ric, en què el valor, el mèrit i la bondat incomparable dels protagonistes fa que superin totes les barreres i aventures que se'ls plantegen, és alhora una defensa encesa i una actualització del culte a les normes establertes i la modernitat ben entesa que havia resplendit en l'època Meiji, aquella en què la grandesa i l'obertura enfora del país havia arribat al seu zenit.

En termes històrics, Mishima suggereix d'una manera tan tènue com indirecta una regeneració col·lectiva del seu país a partir de valors ideals de la tradició com ara la generositat i l'astúcia, la bondat i la força, valors que queden emparats per un marc en què la natura primitiva s'harmonitza amb les religions antigues, gairebé com si hi hagués una cosmovisió natural més enllà de la història: "l'ombra de la lent

[la qual intensifica la llum d'una bombeta de cinc-cents vats fins a seixanta-cinc mil candeles] seguia les parets circulars del voltant, amb aquell soroll característic dels fars antics, els construïts a l'era Meiji, i passava per les esquenes dels jove i la seva promesa...". L'exactitud amb què, detall a detall, conjuga les experiències dels personatges i el món extern, l'elegància amb què aplega la senzillesa més extrema i l'enfaristolament, fa que ens empassem l'arenga com si fos una faula suau i que només ens concentrem en els avatars i les aventures de la parella de joves i els qui els envolten. Allà on els nostres realistes socials, en estil dialèctic, eren tan explícits que feien figa, els anomenats orientals sabien resoldre l'equació del missatge per la mera insinuació, la reticència descriptiva i la fusió de contraris. Per una suma de cegueses, encara estem lluny de comprendre fins on arriba aquell art de les ombres: "Si malden per conèixer-nos -recomana un aforisme japonès-, feu-los creure que ja en saben."