Somiar de dia

La intimitat

Marc Romera

Empúries

155 pàgines. 16 euros

El 1938, René Magritte es va fer fotografiar amb el seu quadre Evidència eterna. Amb un posat seriós, amb vestit fosc i corbata, abraça la pintura d'una noia de mida natural. El cos nu d'ella està retallat en cinc petites imatges, emmarcades amb cura: el rostre, els pits, el pubis, els genolls i els peus. A partir d'uns trossets inconnexos cal reconstruir tota una persona, tota una vida. Un altre motiu prou recurrent en l'art és aquell bou escorxat que van retenir els ulls de Rembrandt o de Francis Bacon: els músculs encara tensos, el blanc dels ossos, les ombres profundes a les cavitats.

Marc Romera (Barcelona, 1966), a 'Acalàsia', que forma part del seu nou llibre de contes La intimitat, ens presenta un jove que tot passejant per la ciutat troba un ocell mort o un gat atropellat i "mitja hora després està llepant un cony amb tot el desig del món, o seu en una taula de restaurant menjant-se una hamburguesa amb ceba i formatge". En mitja hora un cos es pot convertir en un tros de carn inerta, suspesa pels turmells. I no només això, en aquest Miami imaginari hi ha caimans que mengen homes a mossegades. El protagonista ha d'anar a reconèixer un amic mort a qui li falten braços i cames i mig rostre. Em costa fer una lectura literal -devorar per no ser devorat- d'aquesta successió d'imatges. L'estil aparentment planer de Romera és inquietant. L'autor descriu, amb l'objectivitat d'un cronista, la successió d'esdeveniments, minut a minut, segon a segon si cal. Però com hem de llegir les descripcions d'aquesta càmera que no tremola ni en l'èxtasi amorós ni quan ha d'assassinar?

Calderón va crear amb La vida es sueño una d'aquelles peces intemporals que encara avui serveixen per repensar els límits del bé i del mal. Romera s'atreveix a explorar aquest camí tan difícil d'una imaginació sense brida que permet mesurar la llibertat de l'home. Però al contrari de les grans tragèdies, els somnis dels seus herois no formen part de l'obscuritat. No hi ha cap límit entre la intimitat d'una consciència que s'expandeix a voluntat i el món exterior. Aquí, els somnis han conquerit els espais de llum, estem en el regne de la fantasia i no cal fer cap esforç per pensar com s'integren els desigs d'un individu en el trencaclosques quotidià. Les noies de 'Quarantena' sempre estan a disposició, unes noies de paper, dibuixades, com la prova d'un "amor indestructible". Les preguntes difícils tenen respostes fàcils si el món és limitat a les necessitats d'un sol personatge.

Més que fer una comparació amb els seus anteriors llibres de narrativa (Mala vida , 2002 i Amanida d'animals, 2004), em sembla oportú posar aquests relats al costat d'algun altre conte actual en català. Romera trepitja l'estranger amb precaució. A 'El viatger' ens trobem en una ciutat sense nom, calcada a totes les altres. Les botigues de franquícies, idèntiques arreu, les cadenes d'hotels sempre amb la mateixa moqueta i els restaurants italians escampats pel planeta fan els viatges del tot innecessaris. Sota el títol d'una patologia digestiva, "Acalàsia', trobem un altre viatger solitari que no pot esperar d'abandonar una Amèrica plena de mafiosos i veïnes amables i cruspir-se finalment uns "donuts que es fan a casa". Que diferent d'això és 'La febre', de Francesc Serés (La matèria primera, 2007). El protagonista es deixa cuidar, malalt, per una família de temporers andalusos a França i observa, embadalit, una jove mare amb el nadó al seu niu improvisat enmig d'un entorn hostil. A la granja, els forasters són instal·lats en el mateix cobert on abans hi tenien vaques.

Quim Monzó, a 'Vida matrimonial' (El perquè de tot plegat, 1993), amb la parella que s'acaba masturbant per separat en una mateixa habitació de l'hotel, ofereix un document trist de la incapacitat de comunicació. La intimitat de Romera parla d'una altra mena de solitud en què la dona és tan ideal que l'home pot "imaginar-la, només". Per això, el conte més interessant del recull és 'El viatger', limitat estrictament a la consciència d'un jo obsessivament solitari. Totes les persones que han tingut un mínim gest d'amabilitat envers el protagonista de Romera acaben mortes sota el seu llit. Un cop sec al clatell i au. Són els únics trofeus que val la pena emportar-se d'una ciutat forana. Quina manera tan plàcida que tenen de morir-se els records...