El destí de llur temps

Crist de 200.000 braços

Agustí Bartra

Lleonard Muntaner

194 pàgines. 12 euros

Francesc Vallverdú, al pròleg de Crist de 200.000 braços, cita el paràgraf final de la novel·la en què Augustí Bartra (1908-1982) parla "de l'època sòrdida i cruel" que li va tocar viure i dels homes que van acceptar l'exigència "del destí de llur temps". Llegiu la frase fins al final i torneu a passar el dit damunt el possessiu llur. Aquesta breu obra va ser publicada per primer cop a Mèxic el 1943, és a dir que ens separen de la seva gestació tot just seixanta anys. No és gaire per l'evolució d'una llengua i tanmateix aquest possessiu avui incomoda, fa sentir antiquat i defineix una obra automàticament com a difícil. Quantes connotacions en un sol mot...

Però no és només el model de llengua que m'ha fet fixar en aquest pronom, sinó també el significat. Sembla com si parlant de "llur destí" els personatges s'allunyessin cap a un indret inabastable, separat del tot del nostre món. Això és el que ha passat amb l'herència literària de Bartra. El pròleg de Vallverdú, escrit el 1974, s'inclou al volum sense cap canvi per desig exprés del seu autor. La decisió testimonia que fa 34 anys que aquesta obra excepcional -en què Bartra novel·la la seva estada als camps de concentració d'Argelers i Agde a través de quatre personatges, companys de reclusió-, no s'havia tornat a publicar en català. Les raons?

La novel·la de Bartra potser no s'ha llegit per la dificultat d'un llenguatge poètic, ple de referents cultes? De debò que una obra no es pot llegir si no podem identificar una citació com: "Coneixes el país on floreixen els llimoners..."? La dificultat no és pas aquesta, tot i que el text és, efectivament, un pou de saviesa ben assimilada, un diàleg constant i dens amb el llegat del pensament europeu. Kierkegaard deia que per trobar el seu jo, l'home necessita sentir el dolor d'un agulló clavat a la carn. Thomas Bernhard, amb la ironia que el caracteritza, es va inventar el personatge d'un general que es va fer un tall a la cama amb una motoserra. Bartra participa en aquesta mateixa discussió amb l'escena colpidora on un dels presoners d'Argelers explica una anècdota de la seva infantesa: per escapar d'uns nens que li volien fer mal, es va clavar tot sol un ganivet de butxaca al braç. Ho explica mentre s'està fent una flauta amb un tros de canya. El poeta que confecciona la seva eina a partir del dolor. La metàfora és antiga, però posada en l'escena amb una gran força. "És tan còmode arraulir-se en un racó", constata al final Pere Vives, el narrador de la novel·la. La desfeta individualitzada, la derrota vista des de l'interior d'una xabola -tenda de parracs, improvisada damunt la sorra- conta sobre un home abandonat a la seva solitud que no pot bastir cap relat sobre gestes que el salvin. És un punt de vista incòmode i els lectors l'han bandejat per poder quedar arraulits en la seva tranquil·litat. Qui pot, avui, imaginar la platja com un lloc de confinament?

La col·lecció que obre aquest volum de Bartra es diu Debiaix. La lletra b és lleugerament inclinada i el disseny de la portada també fa que la fotografia dels republicans que passen la frontera sigui retallada en una franja transversal. M'adono que rere aquesta proposta gràfica hi ha tota una reflexió. No podem veure el món si no des d'un punt de vista determinat, individual. "La seva història no troba pedres on gravar-se" diu Bartra. O potser, tanmateix, sí.