"Catalunya no sap exactament el que vol: és un país indefinit"

Era la revetlla de Sant Joan de 1943 i una noia em va dir si la podia acompanyar a casa. Com que jo havia dit alguna cosa contra els nazis, em va confessar pel camí que estaven passant aliats dels Pirineus a Gibraltar. I em va preguntar si m'hi embolicaria. Tot plegat era ben curiós. Els contactes venien a les planes del que avui són els classificats de La Vanguardia. L'anunci deia: 'Vendo jaca con carrito'. Hi havia un número. Jo era el cinc. A sota hi havia un telèfon que corresponia al dia i l'hora de la trobada".

Pregunta: I el lloc?

Resposta: Acostumava a ser la Boîte La Rosaleda, a la Diagonal, a prop d'on és ara Catalunya Ràdio. Allà jo acompanyava la noia i preníem una tisana, un xampany rebaixat amb aigua amb gas. Quan sentia J'attendrai, de Dino Oliveri, sabia que era el senyal. Jo llavors anava al lavabo d'homes, posava la mà a la cisterna del vàter i treia un pot de plàstic d'aspirines on hi havia la documentació. Això és el que duia a la noia. Amb la informació se sabia com passar la gent.

"No hi ha hagut més un polític com Prat de la Riba, integrant gent diversa per governar"

"Al peu de la senyera hauria de posar: 'Pocs i mal avinguts'. És difícil fer coses així"

"L'error va ser no pactar amb Andalusia i preferir complicar-nos amb bascos i gallecs"

P. I qui eren?

R. Primer gent gran que parlava idiomes i després, ja no i, a més, més joves: amb el temps vaig saber que eren pilots d'aviació. Per rebre instruccions també quedàvem al bar Velòdrom i a la cripta de Pompeia. Sempre eren llocs on hi poguessin entrar homes i dones i que hi hagués doble accés, per si et seguien. Estava tot molt ben portat. Es nota que ho dirigien els anglesos del MI6.

Prestatges de gran fondària a vessar de llibres a banda i banda i una veu pausada semblen encongir-li la figura al despatx del seu pis de sempre. Però Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925) és el més afable gegant intel·lectual que potser tingui ara Catalunya i a qui ni una malaltia que va deixant els seus ulls a les fosques atura: acaba un llibre sobre la seva àvia, la feminista Carme Karr, i una mena d'autobiografia a partir de les seves lectures: Els meus amics els llibres. Llicenciat en Dret, historiador, ha estat arreu en els últims setanta anys a Catalunya: des de la col·laboració amb els Serveis Aliats a regidor-president del districte de l'Eixample de Barcelona, passant per la Vaga de Tramvies o l'equip de la primera Gran Enciclopèdia Catalana. Per això més de 300 persones van desbordar l'acte d'homenatge que la Institució de les Lletres Catalanes, l'editorial Barcino i les fundacions Lluís Carulla i Joan Maragall van organitzar fa uns dies al Museu d'Història de Catalunya. I per això s'hi pot parlar de tot.

P. Va estudiar amb el mètode Montesori. Què els distingia?

R. La gràcia de ser un nen montesori era que no es notés res especial, precisament. La màxima llibertat que es pot donar a una persona és la de la cultura a partir d'una escola pública, de qualitat i per a tothom. Per això no tinc gaire clar que el govern recolzi les escoles concertades amb subvencions. El que s'ha aconseguit avui, però, és fantàstic: tothom té accés a l'escola. Que ha baixat una mica el nivell? Inevitable, però l'altre guany, el de l'extensió, és millor.

P. Aquell model no ha fet mal amb tot allò de l'escola activa?

R. Els nens se'ls volia fer créixer en un marc conjunt de llibertat i responsabilitat per tal que fessin el seu camí; estava tan ben ajustat, que notaves que t'examinaves cada dia. A la nostra època no era can 60, com en alguns llocs ha acabat mutant la proposta.

P. Enric Prat de la Riba, del que tant ha escrit, és la clau de la Catalunya moderna?

R. Sense dubte. Catalunya no ha tornat a tenir un polític com ell. Era molt sectari des del punt de vista de partit, però a l'hora de governar va saber integrar gent molt diferent, només pensant en el que el país necessitava. I ho va fer també a l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta pluralitat només l'he tornada a trobar al primer Congrés de Cultura Catalana. Va fer un gran equip, cosa que després tampoc s'ha reproduït més. I també va aportar un gran intangible: recuperar pels catalans el convenciment de què ens podíem tornar a governar. Això no va tenir preu.

P. Hi ha la sensació que aquella Mancomunitat està molt lluny, en positiu, de la Generalitat contemporània.

R. És que hauríem de tenir una bandereta que posés al peu de la senyera: "Pocs i mal avinguts". És difícil fer coses així. Però també és veritat que això ens ha salvat com a catalans: com que sempre sortia un mosquit contra l'altre, quan han volgut des de fora matar-ne un n'hi ha hagut un altre per substituir-lo ben ràpid.

P. Li van oferir una conselleria i una secretaria general, que no va acceptar.

R. És que no tinc bon caràcter políticament parlant i segons què, votar en contra dels teus fa mal efecte. Ja em va passar amb la Llei del Joc... Però el primer mandat com a parlamentari em va fer molta il·lusió.

P. Tampoc va repetir.

R. No, perquè allò del Parlament va acabar essent una mica de Señorita Pepis: a mesura que vas acceptant les limitacions que t'imposen des de Madrid allò no és un parlament d'un país... Ja m'ho va dir en Tarradellas: "Vós Ainaud no teniu ni ambició ni paciència i així no sereu mai un bon polític".

P. Quin ha estat el millor moment de Catalunya?

R. Jo en posaria tres: l'entrada de Jaume I a Mallorca (és l'expansió a la Mediterrània, que és la nostra manera de ser); la recuperació de govern per Prat de la Riba (poc, però ell li va saber donar una gran qualitat) i la proclamació de la República Catalana per Macià (signe de recuperació i demostració de què si un poble ho vol, pot tenir-ho).

P. I el pitjor?

R. Un d'etern: no hem sabut explicar mai bé el que som i el que volem. I no ho hem fet perquè no sabem ben bé el que volem. "Segons amb qui parlem volen ser ministres a Madrid i segons amb qui, independents a partir del Països Catalans", em deien uns nacionalistes escocesos. Allà no passa. Catalunya no sap exactament què vol, de debò. I això ens perjudica. Això i la divisió dels catalans, que ve d'això en bona part. I aquest tema ens porta a una anàlisi molt més profunda: potser Catalunya és un país indefinit.

P. L'encaix Catalunya-Espanya és encara possible?

R. Sí, però ara això ja depèn d'Espanya. I em sap greu dir-ho, però em fan dubtar molt les diverses opcions espanyoles sobre un projecte en comú: tot és de mala gana; a la que et descuides et retallen la llengua, els pressupostos... Sap quin va ser el gran error polític de Catalunya? No haver pactat amb Andalusia durant la Transició. Fent coalició teníem majoria. Però vàrem preferir complicar-nos la vida amb bascos i gallecs, que són minoria i, a més, els bascos van a la seva. Però ara és un moment delicat.

P. Per què?

R. Per haver d'afrontar les qüestions socials amb una situació econòmica feble perquè no hem vetllat prou.

P. I el mite del català treballador i estalviador?

R. Això s'està perdent. Abans hi havia la idea que un feia un esforç no tant ja per a ell com per als seus fills i néts. Jo vaig viure en aquest context d'esforç i solidaritat... Això era fruit d'una cultura i una identitat que és una manera de ser pròpia... Ara es viu per sobre de les possibilitats, s'està molt més acomodat, tot és més efímer.

P. Vostè forma part d'una generació amb Néstor Luján, Joan Triadú, Albert Manent, Francesc Noy... Té Catalunya el relleu?

R. Soc optimista. Segons el moment sempre es troba la gent necessària. No hi ha res que s'assembli més a un camp erm que un camp sembrat.