Vet aquí un gat, vet aquí un gos

Tretze tristos tràngols

Albert Sánchez Piñol

La Campana

167 pàgines. 16 euros

L'espisodi quinzè de la segona temporada de CSI Miami recreava la llegenda urbana del cadàver d'un submarinista socarrat dalt del brancam d'un arbre, enmig del paisatge devastat per un incendi forestal. Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) se serveix d'aquesta imatge xocant com a pretext per ridiculitzar una epifania. El seu conte comença dins del mar: un submarinista que creu entusiasmat que l'ha devorat una balena descobreix tot d'una, mentre cau en el buit en direcció a les flames, que en realitat l'ha xuclat un hidroavió apagafocs. Res no és el que sembla i com més savis, més imbècils. Tant li fa que les dades positives hagin demostrat que és impossible que els hidroavions siguin capaços de xuclar i transportar submarinistes. En els relats de Sánchez Piñol tot s'hi val si s'ajusta al propòsit d'il·lustrar un diagnòstic de com funcionem els humans. El relat es basa en l'efecte sorpresa: el lector, com el protagonista, va venut fins a l'esclat espatarrant de l'escena final, que capgira el sentit de tot el que fins aquell moment ha llegit.

Sánchez Piñol es complau en una fabulació amb pretextos narratius hiperbòlics i acolorits. No repara en les despeses d'atrezzo, vestuari o decorat: hi surten esquimals i óssos polars, esclaus romans, tripulants d'una nau dels bojos de la mateixa estirp que les de Sebastian Brant o Hieronymus Bosch, zebres i tigres, marcians i extraterrestres que cauen de la lluna, homes amb una sobtada pota de paquiderm, espantaocells i corbs, un mulata cubana devorada per un armari... Se'ns demanen dosis generoses de suspensió d'incredulitat i a canvi se'ns ofereix una galeria entretinguda de ficcions fictícies amb lliçó moral incorporada. Si donem per bones les regles del joc i ens avenim a jugar-hi, veurem com la majoria dels contes de Sánchez Piñol s'hi ajusten i es llegeixen amb profit i fruïció.

Els models de Sánchez Piñol són la faula, la llegenda, l'apòleg, el conte sapiencial o la rondalla de la vora del foc. Condueixen a lliçons i respostes. Del congrés de la Internacional que enfronta comunistes i anarquistes, on es rep una insospitada oferta solidària dels marcians, es dedueix amb claredat que som caïnites i tribals de mena i que no estem preparats per a la utopia. Del conte del nàufrag rescatat per una nau de bojos es dedueix sense pal·liatius que el boig sempre creu que els bojos són els altres. La formació de Sánchez Piñol com a antropòleg es fa evident en uns quants relats. A través de pretextos peculiars, com ara el dels extraterrestres que cauen de la lluna en una comarca agrícola amb manca de mà d'obra, que discretament els dóna feina i els acaba naturalitzant, es reflexiona sobre la immigració: si en comptes de parlar d'extaterrestres parléssim de romanesos que arriben de nit amb autocars per carreteres secundàries estaríem parlant més o menys del mateix. Però Sánchez Piñol prefereix parlar dels homes que cauen de la lluna.

Els contes isòpics i al·legòrics de Sánchez Piñol se situen del tot al marge de la tradició plural i contradictòria del conte modern i postmodern, que tendeix més a mostrar que a narrar la punta d'un iceberg fet de fractures, superposicions i el·lipsis, i de tractes complicats amb el món, que dóna més importància a la primera frase que a l'última, que explora sentits inefables amb més incògnites que certeses, que deixa al final un regust més que no pas una idea. La poètica narrativa de Sánchez Piñol se situa al marge del conte entès com una fricció de ficcions irreductibles, que converteix en el tema del conte la dialèctica entre el relat evident i el relat implícit, que juga amb l'ocultació i l'ambigüitat.

Tres tristes tigres és el títol d'una novel·la extraordinària de Guillermo Cabrera Infante. ¿Per què ressona en el títol de Sánchez Piñol, Tretze tristos tràngols, si no tenen res a veure? O bé no pretén fer metaficció recreativa i només vol jugar a fer embarbussaments. El recurs segueix sent també estrambòtic i pueril. El títol juganer forma part de la llista no gaire llarga però insidiosa de gesticulacions innecessàries, brometes, reiteracions, desatencions al detall i complicacions de l'anècdota que desllueixen una mica un llibre de contes que en general s'ajusta als plantejaments que sembla que es proposa.