El 'powerpoint' del 68

El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy

André i Raphaël Glucksmann

Mina editorial

245 pàgines. 20 euros

A Els miserables, de Victor Hugo, hi trobem la següent afirmació: "De la mateixa manera que els incendis il·luminen tota la ciutat, les revolucions il·luminen tot el gènere humà". I és que si ja és qüestionable "cosificar" qualsevol activitat humana, tot reduint-la a les seves manifestacions exteriors i concretes, la traïció esdevé clamorosa quan es tracta d'esdeveniments en què hi ha en joc l'aspiració humana a la llibertat, el que d'entrada sembla atribuïble -ni que sigui aplicant el benefici del dubte!- a revoltes com la del Maig del 68. Convé no oblidar, per tant, l'efervescència popular que es produeix en aquests casos -el que Kant anomenaria "l'entusiasme revolucionari"-, que reprèn i renova l'ideal de llibertat, més enllà de les característiques particulars de cadascun d'aquests moments de sacsejada de l'statu quo. Per això mateix, és del tot irritant la reducció del que esdevingué al Maig del 68 al powerpoint d'un conjunt d'imatges i eslògans, que conformarien un fet únic i irrepetible, que no hi hauria manera d'entendre en cas de no haver-lo viscut. Si realment té valor i vigència és perquè el seu abast va més enllà de les batalletes protagonitzades pels qui el van viure en primera persona.

En aquest llibre escrit conjuntament per André Glucksmann i el seu fill Raphaël, és aquest darrer qui s'encarrega de manera decidida de reivindicar la presència d'un intemporal "afany d'obertura del camp del que és possible", en el moviment de protesta que es va produir, ara fa 40 anys, sobretot a París. I això al marge de la lluita per l'assoliment d'avenços específics, com és ara la píndola anticonceptiva o la majoria d'edat als divuit anys. En canvi, Glucksmann pare prefereix furgar en les ingenuïtats, els malentesos o els errors perniciosos que, segons ell, conformarien el revers inquietant d'unes dates massa mitificades. I el denominador comú d'aquests elements negatius seria la barreja d'afany de puresa i radicalitat. Una perillosa combinació que ajudaria a entendre la fascinació per "l'angelisme exterminador", i que explicaria la indulgència inicial amb els sistemes totalitaris, i posteriorment amb el terrorisme islamista. En aquest context, l'autor aprofita per recordar l'enrenou provocat a França, als anys 70, pels seus llibres La cuisinière et le mangeur d'hommes (Le Seuil, 1975) o La barbarie à visage humain (Grasset, 1977). Ell i altres pensadors, com Bernard-Henry Lévy, etiquetats com a "nous filòsofs", haurien gosat trencar el tabú dels estralls provocats per sistemes polítics que s'autoproclamaven fidels als ideals de l'esquerra més pura.

En acabar la lectura del llibre, al marge de la sofisticació i les particularitats dels discursos d'André i Raphaël Glucksmann, hom no pot evitar tenir la sensació de trobar-se davant d'una nova reedició del tradicional diàleg de sords entre un pare desencantat, que s'ha tornat conservador, i un fill idealista, que aposta per "la revolució permanent". I és que hi ha coses que, per bé o per mal, segueixen inalterables, al marge dels canvis que es produeixen en l'ordre polític (el qual, per tant, no seria tan decisiu tal com, per exemple, es va creure durant el Maig del 68).