La crítica estúpida

Escriu el pintor Antoni Llena en el seu darrer llibre, un recomanable recull d'articles titulat Per l'ull de l'art (La Magrana): "el mercat no es preocupa de si els nous compradors tenen gaire sensibilitat per l'art, sinó de col·locar mercaderia. Nogensmenys, a cada nova temporada el mercat es renovella, i no pot renovellar-se sense fer trencadissa (...)". L'artista culpa de la desorientació del públic i dels efectes de la febre especulativa a curadors, directors de museu i, en especial, els crítics: "Heus ací com els crítics van perdre el valor suprem de l'art que és el coneixement, oimés que l'afany d'anar informats els investia de tanta seguretat que ja sols creien en les notícies, i amb les notícies van perdre la capacitat de creure... Però, què és l'art, com diu molt bé Duchamp, sinó una qüestió de fe? I què és viure, sinó creure?", conclou Llena.

En efecte, pot ser que l'art sigui una qüestió de fe, i necessàriament ho havia de ser per a Duchamp com ho és avui per a tantíssims bons artistes. ¿També per al crític? La necessitat de la crítica passa per acceptar que el crític no és un observador, un lector més, ni tampoc ha de ser un bon lector de l'obra. És un lector en situació de fer públic el seu judici amb la intenció d'orientar els altres. La fe d'aquest "lector" ha de ser d'una altra mena. Es tracta més aviat d'una creença -sempre apassionada- en una escala de valors que l'obra hauria d'encarnar. Amb tot, el crític, com l'artista, no és immune a la ignorància, fins i tot Homer davalla de l'Olimp de tant en tant. Hem d'assumir-la com a risc i destí comú dels humans, conscients de ser a vegades menys ignorants i a vegades més tontos que el senyor o la senyora del costat.

Dit això, també l'estupidesa és una qüestió relativa, assumeix formes i maneres segons l'època històrica. L'afirmació que un bon fotògraf ha d'acollir-se a un format determinat podria semblar estúpida. Sobretot en l'actualitat i atesa la quantitat de fotografies "tamany real" que cobreixen les parets de les galeries, bienals i fires d'art. Fa unes quantes dècades, la mateixa afirmació no hagués semblat tan estúpida, el consens hauria estat pràcticament general. Però a risc de caure en una estupidesa majúscula, una s'atreveix a escriure que un fotògraf com Jeff Cowen (Nova York, 1966) no ha trobat el seu lloc en el sol de la fotografia contemporània. Les seves imatges a gran escala de nus i retrats de nens i animals ens distreuen de la seva qualitat intrínseca en perseguir l'efectisme tan buscat pel nou col·leccionista/decorador d'interiors. Són bellíssimes fotografies en blanc i negre, fruit dels seus reportatges sobre Cuba, París i Nova York. Per al producte final, Cowen s'esforça per superar la dimensió plana de la fotografia: trenca la foto, torna a unir les seves parts, els dóna volum, intervé directament en el procés i revelat, empastifa i esquitxa amb substàncies químiques el paper fotogràfic per crear també "pintures abstractes". Escriu el crític Urs Albrecht en el text del catàleg: "En aquestes intervencions en la cambra fosca, Cowen s'introdueix en la imatge una vegada més i gràcies a aquests trets físics els retrats semblen carregats d'energia. L'expressivitat augmenta de manera notable". Doncs qui això firma té la creença que precisament és aquesta super-estetització la que li roba l'expressivitat a la imatge. I que sota d'aquestes taques "expresses" i de rugositats sense sentit no hi ha lloc per al judici insensat. Que les suaus i netes corbes d'un nu femení tenen -aquestes sí- una saviesa positiva i tranquil·litzadora.

Fotografies. Jeff Cowen. Galeria A/34. Carrer Aribau, 34. Barcelona. Fins al 31 de juliol.