Els miratges de l'art

L'últim nord

Vicenç Llorca

Bromera Poesia (Premi Vicent Andrés Estellés 2007)

71 pàgines. 13,50 euros

Vicenç Llorca (Barcelona 1965) és ben conegut com a poeta, crític, articulista, traductor i activista cultural. Exigent amb les seves lectures i propostes, de tant en tant ens sorprèn amb títols d'una rara perfecció com era el seu penúltim poemari, De les criatures més belles (2006), un dels volums més destacats de la seva producció.

La poesia de Llorca parteix sovint de fets de la història, de les lectures o de l'experiència que l'autor sempre procura de conjuminar en un tot sense fissures, sempre amb una pàtina pròpia que fa que tots els elements diversos a l'origen del llibre trobin un sentit de conjunt. Allò que ens ofereix és, a la fi, una única expressió substanciada en forma de lectura treballada, amb un biaix intel·lectual que el caracteritza, de dicció rigorosa. Amb això vull dir que mai no en té prou amb descalçar els moments emotius de l'anècdota petita i que, al seu horitzó, hi ha sempre l'ambició de la literatura: la creació de quelcom que sigui perdurable damunt la pàgina, més enllà del que puguin haver estat les vivències reals de l'autor. Això és important en un llibre com aquest darrer, L'últim nord, dedicat, de fet, a un tema no gaire glossat en la poesia catalana: la paternitat. (Hi ha, certament, els exemples de M. Manent i J. Teixidor, i poemes actuals molt reeixits de Mª-M. Marçal, S. Abrams, J. Subirana o P. Rovira). Això ve a tomb perquè, fet i fet, tot i que el llibre sovint es remet a aquesta experiència com a origen d'una vivència determinada, en realitat, la meva aproximació al text em duu cap a una altra lectura, no gens biogràfica i literàriament més ambiciosa.

Enfrontat a una experiència personal decisiva, em sembla que Llorca defuig l'anecdotari o la complaença autobiogràfica i cerca, al capdavall d'aquests poemes breus, la tensió entre "el somni" i "l'ull massa ric" que desment aquell somni (la imatge és de Carles Riba i serveix de lema al recull). És a dir, allò que interessa el poeta, per damunt de qualsevol altra cosa, és com construir un artefacte literari al bell mig d'aquesta tensió entre un desig desigual, trontollant i poc concret, i una realitat exultant i plena. Extrapolant la situació de la paternitat, podria referir-se perfectament a una relació amorosa i a la tensió habitual entre el desig insubstancial i la joia feliç, incerta, fugissera, de la consumació amorosa. La incertesa està en aquest "joc de daus" del poema liminar i en la possibilitat de caure a "l'abisme". D'aquí que la felicitat es presenti com "l'esperança d'una ombra | on comprendre el repòs del sol", és a dir, com un aprenentatge fet a través del mirall que és la presència d'una nova vida entre nosaltres. "Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix: | buit de temps, nu de terra, cert d'amor".

Un aprenentatge que és una metàfora de la cadena biològica de la vida, que enllaça les generacions i els desitjos com s'enllacen les metàfores. N'hi ha prou amb llegir el bell poema 'Tir amb arc' per adonar-nos (i és d'agrair aquesta consciència desperta del poeta) que no podem "disparar la fletxa massa lluny", i que allò que ens cal -que cal, per damunt de tot, en l'escriptura poètica- és "el so que en silenci s'aprèn": segurament una contradicció, però una d'aquestes contradiccions que fan que, com a lectors, acceptem de gust el miratge de l'art que se'ns proposa.