Decret d'Habitabilitat. Una al·legació
La Generalitat va treure a informació pública el passat 29 de maig l'avantprojecte del Decret d'Habitabilitat. No els avorriré amb tecnicismes, però és interessant fer algunes observacions, donada la transcendència d'aquest decret, i més encara sabent que el proper dia 8 finalitza el termini per presentar al·legacions. Així doncs, m'agradaria considerar aquestes quatre ratlles una al·legació. Resulta un bon reflex del temps en què vivim que el decret defineixi primer què és un "habitatge adaptat" i a continuació què és un "habitatge flexible", pero no defineixi què és un habitatge, sense adjectius.
En llegir-lo es té la impressió que els redactors tenen una idea desigual, irregular i normativitzada de l'habitatge. Crec que el decret milloraria si algunes persones de lletres -i no experts en l'habitatge- fessin algunes observacions sobre la terminologia. Aquest punt resulta essencial, ja que el decret és, entre altres coses, sensible a algunes consultes fetes a experts en aspectes tecnològics. D'altra manera no apareixerien expressions com ara: "envolvent tèrmica de la superfície interior". Aquesta manera d'anomenar les coses, molt generalitzada en el text, és potser un dels aspectes més febles del decret. Un text legal sobre l'habitatge és també una tarja de presentació del país que l'elabora. No és acceptable que el meu país defineixi els armaris com a "espais destinats a l'emmagatzematge personal" i distingeixi entre aquests i els "d'emmagatzematge general". Magatzem o armari? Potser per donar un cop d'efecte han preferit l'arrel àrab de magatzem, en lloc de la llatina d'armari. De fet, el que distingeix armari de (la mal utilitzada paraula) magatzem és que l'armari sempre té portes, però els "espais d'emmagatzematge" no ho sabem, i de fet el decret no ho diu.
Un text legal sobre l'habitatge és també una tarja de presentació del país que l'elabora
Aquesta perversió del vocabulari s'hauria d'evitar. L'habitatge, la casa, no poden tenir, a partir d'un decret, peces amb un nom que per la gent no tingui significat. Resulta especialment il·lustratiu el nom que segons la nova terminologia de l'habitatge rebran aquells llocs de la casa més ambigus, i que són amb molta probabilitat els espais més interessants en una casa, aquests seran ara (AP): Altres Peces. Què pensar d'un decret que amb la fal·lera de definir-ho tot i davant de la impotència de poder entendre-ho, anomena una part de la casa Altra Peça? Els decrets, sobretot si tracten de l'habitatge, han de ser comprensibles i no tan sols pels experts. En realitat, això ho he après amb els anys, la confusió en el vocabulari és una expressió de la poca claredat d'idees. Quan el decret parla dels habitatges, en defineix dos tipus: els nous, els que es faran a partir d'aquest decret, i els "preexistents" (un altre eufemisme), o sigui, tots els que existeixen fins ara. Més clar: aquells on vivim tots! Doncs bé, els "preexistents", per exemple, poden tenir galeries i els nous tindran "espais intermedis amb l'exterior", una altra expressió afortunada del decret. Aquests que els hi explico, juntament amb el terme "habitatge flexible", una manera d'anomenar el fenomen dels lofts, són les innovacions del decret.
No crec que en un decret sigui adequat emprar el terme "flexible". És passatger, una moda. Per si no ho han sentit mai aplicat a l'habitatge, podríem dir que un habitatge flexible és aquell que avui cobreix unes necessitats i demà pot cobrir-ne unes altres, però amb la mateixa superfície. Doncs bé, aquesta flexibilitat, segons el decret, sembla traduir-se en poder enderrocar uns quants envans. Tal i com està redactat, sembla voler dir que la feina important dels arquitectes no és posar envans sinó dissenyar les "cambres higièniques" (no s'espantin, vol dir els banys, un altre eufemisme més) i els "elements estructurals". La paraula estructural revesteix allò que acompanya d'una solemnitat inqüestionable, però resulta que vivim entre envans, i els hi puc assegurar que posar-los bé és difícil i és una part essencial del nostre ofici. D'això en diem distribuir l'espai, i encara que és un terme massa estret, ho és més el de "compartimentar l'espai", que empren els redactors el decret.
En canvi, el decret pot perdre la possibilitat d'introduir una millora substancial als habitatges en definir la grandària de les habitacions. Aquestes continuen supeditades a la sala d'estar que veu, via decret, augmentar la seva superfície en funció del número d'habitacions. Per cada habitació a partir de la primera, 4 m2 més. Per què? No és aquesta la translació més clara de la jerarquia familiar tradicional a l'habitatge? Per què no sales d'estar més contingudes i habitacions més grans? Per què no habitacions de 12 m2 com a mínim? Per què seguir considerant que l'habitació és simplement un dormitori, quan en canvi fem cada dia més coses a les habitacions? (avui, amb un ordinador es pot fer quasi de tot sense sortir de l'habitació). Són molts els experts, probablement no consultats en la redacció d'aquest avantprojecte, que fa temps que opinen que la flexibilitat de l'habitatge comença per una major regularitat en la grandària de les seves peces. Els hi posaré un exemple prou conegut: la casa Planells, a la cantonada del carrer Sicília amb la Diagonal de Barcelona, un edifici de 1923-24 obra de Josep M. Jujol. Si miren la planta de distribució podran veure que les peces són molt regulars, no es distingeix la sala de les habitacions, poden vostès mateixos decidir on en posarien una i on les altres. Això és flexible. El que no és flexible és un habitage amb una macrocefàlica sala d'estar i unes endèmiques habitacions que només poden fer de dormitoris. A què ve, com fa el decret, parlar de necessitats canviants dels ocupants dels habitatges i alhora afavorir una única gran sala d'estar?
S'ho han preguntat els redactors? Li han preguntat a algú? Potser encara hi som a temps. D'altra manera ens haurem d'acostumar a acomplir lleis que no ens representen. És clar que nosaltres som ciutadans pre-existents!
