Somnis

Senyores i senyors lectors: ¿Els sembla versemblant que algú pugui tenir un somni libidinós amb Nicolas Sarkozy? Deixem de banda el fet que estigui casat amb una dona tan desitjada com Carla Bruni. I oblidem per un moment l'eròtica del poder. Atenent-nos a les virtuts objectives, si és que la bellesa i l'atractiu es poden qualificar de tal manera, ¿justifiquen les qualitats del personatge una fantasia lúbrica amb Sarko com a parella? D'acord, no es pot pontificar sobre els gustos. I a més, els somnis són lliures i ens porten pel camí que volen. ¿O no? Això és el que dimarts a la nit va intentar esbrinar Anna Llacher, presentadora del programa de TV-3 Somiers, la nova aposta de la televisió catalana per intentar rapinyar una mica del pastís del gènere de l'entreteniment per al no massa rumbós rebost de la cadena en la matèria. Es veu que Llacher (se non è vero, è ben trovato) va tenir una aventura onírica amb el marit de la Bruni, i la recreació del somni va servir per encetar l'espai.

Somiers no és un programa rodó, però té força elements interessants. Començant per la idea mateixa. Si tothom, sense excepció, somia, sembla de calaix aprofitar un material tan democràtic. Sobretot quan, a més, molta gent es pregunta quin significat té allò que ens entretén l'inconscient a les nits. La segona gran troballa (per cronologia, que no per mèrits), és la mateixa presentadora. Una cara nova, allò tan desitjat en un món que busca desesperadament els descobriments feliços, que no s'havia posat mai davant una càmera però ningú ho diria. Desimbolta, natural, simpàtica i maca, ho té tot perquè aquest sigui només l'inici d'una llarga carrera televisiva. També és molt suggeridora la "pantalla màgica" que comunica directament el món dels somnis amb la realitat, en un efecte tan ben aconseguit que per uns instants es té la il·lusió que el pont entre un univers i un altre es pot transitar sense que l'espai oníric desapareixi tan aviat com intentes recordar-lo quan et despertes, com acostuma a ocórrer. Finalment (i, de nou, l'ordre dels factors és intercanviable), Somiers gaudeix i ens fa gaudir de l'esforç estètic invertit en la seva creació i posada en escena (es nota aquí el segell de Silenci? i Colors). Des de l'associació d'imatges evocadores al bonic decorat de cartró, a compte del qual l'escriptor Quim Monzó, convidat del primer programa, va fer una broma feliç sobre la magror pressupostària de TV-3.

En canvi, en el programa no acaba d'estar ben resolt el paper del segon presentador, en podríem dir l'assistent, fluix tant en els gags amb el públic a plató com en els vídeos on reclama opinions i testimonis de la gent del carrer. Com tampoc funciona com caldria la participació dels espectadors que recreen un somni amb la intenció que el psicòleg del programa els ajudi a interpretar-los. Les simulacions acostumen a ser maldestres, aquí amb l'inconvenient que, com que els protagonistes reals no són actors, tenen un pobre substrat dramàtic. A més, ens quedem amb les ganes que el psicòleg aprofundeixi una mica més en el significat dels somnis. Però la intenció no és fer un programa de divulgació sinó d'entreteniment, i tot i que s'enyora una major ambició en l'agermanament de les dues coses, la funció queda coberta.