Un cap de setmana

Un professor se'n va anar amb tres alumnes a passar el cap de setmana a una seva casa, en terres de l'Empordà. Eren en Pau, llarg com un sant ídem, l'Arnau, fill de la pagesia lleidatana, i l'Adrià, nascut a Tarragona, poeta molt recent (L'exili de Constança, Valls, 2008).

Arriben al llogarret divendres al migdia, i els surt a l'encontre en Salvador Oliva, professor a Girona. Dinen plegats al Mas Pi, i, en acabat, se'n van a la casa del professor de Barcelona, que està fermament decidit a fer la migdiada, en un gest poc educat envers la seva companyia. Els tres joves es queden amb el professor gironí, i aquest els fa una xerrada extensa sobre Josep Carner: els comenta dos o tres poemes difícils, i els fa clars com l'aigua cristal·lina. A causa del coneixement, els tres esdevenen, si això és imaginable, més jovenívols i vagarívols que abans.

"El professor sap que allò més important és ajudar els joves a saber"

Arriba el vespre. Llavors un dels estudiants, en veure la biblioteca de poesia catalana que hi ha a la casa, corre adelerat a agafar el volum de Poesies, de Màrius Torres (no és l'estudiant de Lleida, com escauria, sinó el de Tarragona, l'Adrià, nom molt adequat per a un ciutadà de Roma). El de Lleida, que estudia filologia eslava, demostra més tirada per la història, i, en veure a les prestatgeries l'obra completa de Francesc Cambó, agafa el primer volum i s'hi posa, com si cregués que un sol cap de setmana li ha de bastar per llegir-ne els vuit apareguts fins ara. En Pau, que és de clàssiques, troba de sobte els Himnes homèrics de Joan Maragall (aquella edició trilingüe, que porta l'original grec, les traduccions literals de Bosch Gimpera i la traducció mètrica de Maragall) i s'hi extasia, amb la quietud serena dels èxtasis dels estudiosos.

Ve dissabte, i el professor proposa visitar les tombes de Machado, a Cotlliure, i la de Walter Benjamin, a Portbou, llocs on no ha estat mai cap dels tres alumnes. Se n'hi van. L'anada a Cotlliure és còmoda per l'autopista que enllaça Espanya amb França, i entra després al Vallespir. Hi arriben. Abans d'anar al cementiri, que és molt cèntric, del tot envoltat per habitacles de vivents -¡quines vistes eternals des de les finestres; quina pau!-, passen per davant de l'hotelet, avui casa privada, on van morir Machado i tres dies després la seva mare, el mes de febrer de 1939. Entren al cementiri: sempre hi ha visitants al voltant de la tomba, i flors damunt la làpida; també composicions poètiques escrites per estudiants de molts instituts d'Espanya (no solament de Sòria). Hi fan una reverència: el professor, més pronunciada que els alumnes, perquè té més por.

Dinen en una mena de pizzeria tronada, mentre un grup de joves cridaners de Cotlliure miren un partit de rugby que sembla una gran vulgaritat al costat de la poesia de Machado i de tota la història de la guerra civil espanyola i de la mort del poeta. En pagar la factura els aixequen la camisa, cosa gens estranya en aquest poble, avui turístic. Però la torre dels Templers és al seu lloc; això consola.

Després enfilen la carretera costeruda que va d'aquest punt a Portbou, passant per Portvendres i Banyuls. Van fins a l'altre cementiri, i el primer que fan és baixar les escales de la magnífica instal·lació artística que Dani Karavan va fer en memòria del filòsof alemany. Entren a l'Hades, i aviat es troben davant la tomba espúria del filòsof. La placa diu: "No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui al mateix temps de la barbàrie". Costa d'entendre, però l'endemà es farà molt clara la citació, quan el professor i els estudiants visitaran, diumenge, les ruïnes d'Empúries. En Pau ho explica tot, com un catedràtic alhora d'epigrafia, d'arqueologia i de filologia clàssica. Els altres admeten les explicacions amb els ulls clucs. La ciutat grega és de traçat enrevessat, variable i quasi capritxós; la romana, encara mig enterrada, presenta l'ordre que també es llegeix en el dret romà. Dins el Museu, troben a faltar la testa d'Afrodita que es va fer servir per il·lustrar la coberta de l'Almanach dels Noucentistes (1911): se l'han endut per a una exposició temporal.

I altra vegada a la casa, a mitja tarda. L'Adrià li ensenya al professor un poema que ha escrit sobre una relació amorosa ben traumàtica ("Totes ho són", puntualitza el professor, que velleja). El poeta demana consell. En Pau, amb un punt de gelosia, mostra quatre versions de lírics grecs arcaics, Arquíloc i Simònides entre altres, fetes en dístics elegíacs d'una elegància ribiana. L'Arnau agafa el Cu-Cut de l'any 1909 i s'estranya que no acusi l'empremta de la Setmana Tràgica: és evident que hi ha coses sobre les quals no poden fer-se bromes.

Tarda de diumenge descansada, plujosa. De vespre, retorn a Barcelona. Els tres alumnes ja saben més coses. El professor sap la més important de totes: som aquí per ajudar els joves a saber.