Viatge a mà per Can Llibres

El meu ofici

Josep M. Espinàs

La campana

163 pàgines. 14 euros

Si un fuster hagués de fer alguna cosa semblant al que fa Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) en El meu ofici, no escriuria cap manual. Faria un moble que, sense deixar de ser un moble, posaria al descobert com entén el seu art de treballar la fusta i com s'hi relaciona. De l'últim llibre d'Espinàs els aprenents en poden treure observacions entenimentades i utilíssimes que els poden estalviar marrades innecessàries. Els col·legues d'ofici hi trobaran també matèria de reflexió sobre els letals efectes secundaris de l'enveja, i sobre tota mena de matèries que no són tan tècniques com ètiques o psicològiques: per exemple, sobre la impostura d'imaginar-se que se sacrifiquen pel país si escriuen en català, o sobre els perills de sortir de la pròpia jurisdicció literària per fer de ginecòlegs quan el que saben fer és empastar queixals. Als crítics se'ns recorda que un judici literari no cal que sigui doctrinal, que "el judici literari no és altra cosa que una suposició basada en una teoria, i que les teories s'autodestrueixen davant l'aparició de visions més comprensives o més afinades." Els editors -amb noms i cognoms, de Cruzet a Sales, d'Alzueta a Lara o de Castellet a Martí-, constataran que no és imprescindible per ser considerat un bon editor convidar a crits enmig dels comensals del Via Veneto a un escriptor al seu despatx per "magrejar-lo" i aconseguir així que es presenti a un premi molt ben dotat, i encara menys intentar comprar-lo a la Fira de Frankfurt com si fos carn de vedella gallega de primera a base de doblar l'aposta de feixos de bitllets damunt la taula, i fer-ho just davant de l'editora habitual de l'autor. Serà profitós per a tots ells, però en tot cas El meu ofici no és un llibre escrit per al gremi: és més aviat el llibre d'algú a qui li agrada escriure per a gent a qui li agrada llegir. Com tots els altres llibres d'Espinàs.

Tant quan escriu sobre la Matarranya com quan escriu sobre Josep M. de Sagarra o sobre les circumval·lacions d'un jugador en un casino, Espinàs posa en joc una literatura que té més una veu, un ritme i una mirada que no pas un món propi i delimitat. Coherent amb els postulats que argumenta en aquest llibre -que és alhora una col·lecció d'articles, una autobiogafia i una declaració de principis-, se'ns mostra com un escriptor que defuig l'excentricitat, que no pretén dir massa coses inèdites sobre l'ofici d'escriure, sinó dir les que millor defineixen el seu tracte. Espinàs considera que per sobre de tot cal que un escriptor tingui caràcter. Que el seu sigui un caràcter educat i curcumspecte no treu que sigui cordialment bel·ligerant i lleument sorneguer amb les posicions que no comparteix: per dialogar-hi, posa a caminar el pensament a partir de l'experiència immediata, i de tant en tant es recolza en el sentit comú de les paraules que transporten els diccionaris, o en les citacions de Pascal, André Maurois, Bernad Shaw, Chamfort, Victor Hugo, Sèneca o Alfred Musset. Aquesta vegada Espinàs viatja per la comarca de la seva escriptura. Un territori que coneix prou bé després d'haver teclejat al voltant de 34.000 pàgines i després de seixanta anys de dedicació. El seu viatge més llarg, escrit a màquina i sempre acompanyat.