De l'Índia a La España Industrial

Com gairebé tots els teixits elaborats, els estampats procedeixen d'Orient i van ser els indis els iniciadors i principals productors d'aquesta tècnica, per això es van fer populars amb el nom d'indianes. Es té notícia que les primeres indianes o pintades, com també se les coneixia, entren al nostre país al segle XVI, via Marsella però també a partir d'importadors holandesos i anglesos, i al llarg del segle XVII, sobretot els portuguesos. Malgrat venir de tan lluny, els teixits pintats resultaven molt més econòmics que les sedes llavorades, fetes a València o Lió, entre altres centres productors, i van arrasar, fins al punt que els potents gremis seders van fer pressió als diversos estats perquè es prohibís l'entrada d'indianes i eliminar-ne la perillosa competència, cosa que van aconseguir cap a finals del XVII. Als pobres indis, privats dels avantatges de l'exportació del genial invent, encara els quedava una altra creu. Aviat, els colonitzadors anglesos els van prohibir teixir i, de resultes, també estampar, relegant-los exclusivament al cultiu de la matèria prima, el cotó, i si els enxampaven teixint els tallaven les mans i es quedaven tan amples. Així va començar la revolució industrial.

Però les teles índies havien assolit tal bogeria de reclam que, davant la impossibilitat de tenir-les, va sorgir la idea d'imitar-les i, a desgrat dels seders, es va fer a cor què vols. S'estudiaren la tècnica i els secrets dels indis, els tints i la forma de fer motlles i es van adaptar els dibuixos al gust europeu, a la moda, destinats a decoració de la llar, indumentària i complements. Anglaterra i França, i també Alemanya i Holanda, es van convertir en els principals productors. Naturalment la febre va arribar a Espanya i, pels voltants de 1730, van començar a proliferar per Catalunya les fàbriques d'indianes. Els principals centres van ser Olot i, sobretot, Barcelona i Sant Martí de Provençals, però també va haver-n'hi d'altres con ara Valls. En un principi, es comprava la roba a Anglaterra i s'estampava aquí i, quan ja es va poder, s'exportava a les colònies d'Amèrica. També es començava a importar cotó de l'Índia i Egipte via l'illa de Malta i es teixia aquí. Quan Carles III va permetre als catalans el comerç amb Amèrica, alhora que s'exportaven teles acabades, s'importava matèria primera. El segle XVIII és el gran moment de les indianes europees, vistoses i elegants. I les d'aquí, sempre atentes al que passava més enllà dels Pirineus, no eren menys. Precisament l'origen de les Escoles de Bells Oficis d'Olot i de Barcelona -Llotja- va ser per formar dibuixants d'estampats.

L'apogeu de les indianes va durar fins a les primeres dècades del segle XIX. Els avenços de la industrialització, en aquest cas també paral·lels als de la impremta, van anar suplint el primigeni sistema de motlle al bac, sobretot pel del cilindre, i en menys grau, la perrotina, que van revolucionar el sistema dels estampats. Els dibuixos es van fer més grans i complexos i la policromia va arribar a la majoria d'edat. Una de les fàbriques d'estampats de cotó més importants del segle XIX va ser La España Industrial, part dels mostraris de la qual es conserven al Museu de l'Estampació de Premià. La España no era l'única, Can Batlló va ser una altra indústria potent del ram, i n'hi va haver moltes més. Del cotó i el lli també es va passar a la seda, que durant els temps del modernisme i l'art decó va donar exemples magnífics, com els projectats per Alexandre de Riquer i Josep Palau Oller.

La febre de les indianes, un cop passades de moda, va perdurar en el col·leccionisme català del tombant del segle XIX, amb personatges com Josep Pascó i Manuel Rocamora -les importants col·leccions dels quals estan al malaguanyat Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, ara emmagatzemades a Pedralbes. També es conserven moltes indianes al museu de Premià -que recentment ha adquirit l'única peça reconeguda d'Erasme de Gòmina, publicada en primícia en aquest reportatge, a part d'un llibre de petites mostres que conserva la Biblioteca de Catalunya-, i els de Terrassa, Sabadell i Vic. La majoria d'aquestes indianes procedeixen de les col·leccions de Gaspar Homar, Manuel Rocamora -que també havia aplegat fabulosos vestits amb estampats dels segles XVIII i XIX, ara guardats com la resta-, Francesc Viñas i Frederic Marés, entre altres. I pel que fa als dibuixos, l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona en té una impressionant col·lecció de més de 700, part dels quals són catalans, com destaca l'especialista Rosa Maria Martín i Ros, historiadora de tèxtil i de la indumentària. Martín, entre altres escrits sobre el tema, ha publicat l'interessant catàleg d'indianes i estampats del Museu d'Història de Sabadell fet en col·laboració amb Montserrat i Antoni Bargalló que, a la vegada, és l'autor de La decoració dels teixits (CDMT, Terrassa, 2008), un tractat teòric/pràctic de gran utilitat per a dissenyadors, estudiants i amants del tèxtil en general.