Paradoxes

Com que vivim en un món ple de contradiccions i paradoxes, no ens ha d'estranyar que en una societat com la nostra, tan apressada que no té gaire temps per cuinar, els llibres i els programes de cuina tinguin èxit. I que hi hagi una bona quota de negoci reservada tant per a les empreses de menjars preparats com per a les que es dediquen a ensenyar-nos com els podem fer nosaltres mateixos. El K3 s'ha fet ressò d'aquesta tendència amb l'estrena d'un programa (els dilluns, a les 17.50h) dedicat a iniciar els més menuts en els fogons. La cuina dels titelles és una manera de familiaritzar-los amb les nocions bàsiques de l'alquímia dels aliments, feta amb les eines pròpies de l'entreteniment i la divulgació accessible als públics infantils.

Com el títol del programa indica, els experts en aquest mestratge són ninos manipulats per adults, que en alguns moments es deixen veure en pantalla amb aquesta mateixa finalitat pedagògica. Atès que hi ha coses vedades als més petits, com ara encendre el forn o fondre xocolata al bany maria, que podrien ser perilloses per a ells, són els grans qui les porten a terme. La resta d'accions són autoritzades per a qualsevol edat, i d'una manera senzilla se'ls explica com portar-les a terme. Fet amb l'estreta complicitat de l'experimentada companyia Estaquirot Teatre, el programa inclou molts elements propis del gènere dels titelles per a nens. Això sí, les garrotades són substituïdes aquí pels cops de paella que el cuiner dedica al seu ajudant, una mica bambo però ben intencionat.

I s'apliquen els principis generals dels programes de cuina. El plató en recrea una de molt ben equipada, tot i que amb alguns detalls exòtics i impossibles més enllà de la fantasia. Per exemple, si se li demana a l'ajudant que vagi a buscar ous, se les haurà de veure amb una família de gallines gens disposada a desprendre's de la covada. L'armari de les postres té un encarregat propi, un ós que gestiona els productes emmagatzemats. I un parell d'arnes es miren tot l'operatiu, disposades a dir la seva en tot moment. Un altre element afavoreix l'atractiu per als petits. És un clàssic que els programes de cuina tinguin un convidat famós que es posa el davantal per compartir amb l'audiència les seves especialitats gastronòmiques (tot i que, cada cop més, la fama dels cuiners que els presenten sigui superior a la de l'invitat). Aquí són personatges de conte, els primers dels quals van ser la Caputxeta vermella amb un pastís de xocolata, i el llop a l'aguait, maniobrant per ser ell i només ell qui gaudís del resultat final.

Però la fantasia pura no existeix, i el programa no s'està de donar-li un paperet al cuiner més famós del món, ni més ni menys que Ferran Adrià, en una aparició virtual via làmpada meravellosa (aquí, una tetera atrotinada) per dir als nens, justament, que un dels ingredients fonamentals de la cuina és la imaginació. Val a dir, però, que la seva presència no és del tot gratuïta. Ell és el president de la Fundació Alícia, que aporta l'assessorament nutricional al programa i la llista de receptes senzilles i a l'abast, perquè els nens tinguin l'oportunitat de donar les primeres passes a la cuina, acompanyats dels pares, i temptejar com els prova l'experiència. Qui sap si d'aquí en sortirà un bon xef del futur. O si, de més grans, descobriran que aquell antic aprenentatge roman al calaix dels coneixements en desús per manca de temps per fer-los servir.