Política dels bojos

Els bojos a Catalunya. 1850-2000

Sílvia Ventura

Edicions 62

352 pàgines. 20 euros

Si en valorar aquesta obra de Sílvia Ventura hom pogués prescindir de la presència dels quatre darrers capítols, sens dubte podríem afirmar que es tracta d'un text molt sòlid, erudit, que ressegueix els avatars històrics de la psiquiatria -des que l'any 1850 es va començar a considerar la bogeria com a malaltia mental fins avui- i que fa valuoses aportacions al coneixement de com s'ha anat desenvolupant aquesta branca de la medicina, sobretot a Catalunya. Un dels capítols recorda els primers psiquiatres catalans, com Emili Pi i Molist, fundador del manicomi de la Santa Creu; Marià Cubí, considerat el pare de la frenologia espanyola, o Pere Mata, que va fundar a Reus el darrer gran manicomi privat. En un altre capítol se'ns parla de com, durant la República, es va promulgar, l'any 1932, la llei de "vagos y maleantes" (tot i que molta gent creu que fou decretada durant el franquisme), que en ficar dins del mateix sac totes les conductes "antisociales e inmorales" va fer que molts malalts mentals fossin tancats a la presó. I podem assabentar-nos, també, que el metge romà Galè ja va descobrir que les lesions d'una banda del cervell es corresponen amb les extremitats de la banda contrària.

Però altra cosa són els quatre darrers capítols de l'obra. El discurs deixa de ser, sobretot, descriptiu, i passa a tenir un caire molt més polèmic. La tesi que s'hi defensa és que "la societat ha necessitat la medicina i el dret a protegir-se a cada moment històric de determinades persones, ja fossin malaltes o indesitjables en opinió de les classes dirigents". Així, el que anomenem bogeria seria una invenció dels psiquiatres, servint els interessos dels poderosos, per tal d'estigmatitzar i marginar "tot aquell que fa, parla o raona, d'una manera marcadament diferent del que faria la majoria". D'entrada hi ha un parell de factors que poden desvirtuar aquesta tesi. Una és que a l'hora d'esmentar els autors que la recolzen (o millor recolzaven, ja que aquest plantejament va dominar sobretot els anys 70 del segle passat), a més dels representants de l'antipsiquiatria (Basaglia, Laing o Cooper), s'hi troba a faltar referències a Michel Foucault, com a pensador que amb més rigor ha defensat la tesi que la bogeria és un producte del poder. I un altre factor que pot fer relativitzar les idees defensades en el llibre és el fet que l'autora ocupi el càrrec de magistrada al jutjat de 1a instància especialitzat en internaments psiquiàtrics i incapacitats, perquè és molt difícil que es prengui seriosament una crítica al sistema quan es fa des de dins.

Amb tot, el problema de fons és el de saber fins a quin punt considerar els bojos com una invenció cultural o política no deixa de ser una altra forma de menysprear-los, i de tenir una explicació tranquil·litzadora de la seva conducta, anàlogament a la consideració que estaven posseïts per forces divines o demoníaques (tal com era propi de l'antiguitat o l'Edat Mitjana) o que patien una manca de racionalitat (tal com era propi de la modernitat).