El paisatge com un jardí

La mort i la pluja

Guillem Frontera (Premi Mercè Rodoreda 2007)

Proa

233 pàgines. 19 euros

Al recull Un cor massa madur (1994), de Guillem Frontera (Ariany, 1945), podem llegir: "Sabia des de feia temps que no escriuré mai una novel·la". Després d'una pausa de més de deu anys, l'autor presenta ara un nou recull, La mort i la pluja, com si volgués confirmar la incapacitat d'esdevenir novel·lista. Però aquesta frustració no és personal: és un signe del temps.

Rodoreda va sentenciar el final de les grans panoràmiques d'una societat consolidada amb el seu mirall que s'havia trencat en mil bocins. Moncada va saber recollir aquesta fragmentació. Camí de sirga explica amb nitidesa el buit provocat per la imaginació metonímica. La metonímia pretén substituir la totalitat amb un petit detall. Moncada arrossega a la llum del dia objectes abandonats a les golfes i a partir d'aquests fragments construeix tot un relat sobre el pas del temps. El procediment de Frontera és semblant: anècdotes quotidianes són enfilades en un sol llibre gràcies al mateix narrador i al mateix escenari.

"Alanària seria la capital del món. Sí, res d'oooh, la capital del món", promet el germà del narrador, que vol construir un mapa amb tots els seus detalls. Aquesta pretensió té l'aire dels contes de Borges sobre com reproduir la totalitat del món. El punt d'inflexió que es va produir amb la mecanització del camp recorda La palmera de blat (1995), de Mercè Ibarz, que també fa servir l'eina d'un relat al·legòric. Frontera vol imatges que retinguin la substància de les vivències, però els fets descrits no representen cap preocupació immediata per als personatges i això fa possible una perspectiva bucòlica. Vista de distància, la frontera que separa misèria de pobresa ja no importa. Difícil, doncs, que els destins dels personatges commoguin.

Al museu de les belles arts a Brussel·les es conserven alguns paisatges mallorquins pintats per William Degouve de Nuncques. Els tons rosats del Puig Major crepuscular i els ametllers florits es fan notar enmig de sales plenes de verd d'aigua, prats i arbres. La llum d'una illa del sud, convertida en un tòpic, és vigent avui. Frontera converteix aquesta bellesa en un fet quotidià. Vol reconstruir les "vides minúscules" i furgar en els destins com el Pierre Michon de Vidas minúsculas.

La mort i la primavera, de Rodoreda, té l'equilibri d'una antiga rondalla, les glicínies són morades i les abelles grogues. El mateix contrast que uneix els dos colors lliga la vida i la mort, l'arbre i la destral i tantes altres oposicions amb què va construir el seu text. El títol La mort i la pluja està fet amb el mateix patró, però l'oposició no té la força d'una metàfora. La llengua de Frontera és atrevida, treballada, i en alguns passatges molt bella. Però també hi ha moments de desencís. A la primera pàgina hi ha un cacofònic "les fures en dies de cacera furtiva". Davant de la tomba de Pius X el narrador pensa en la mort "com aquests rius que desapareixen engolits pel desert". L'aigua, sota el sol, s'evapora i aquest fet ha inspirat ben pocs pensadors europeus. És el riu que de sobte desapareix sota la superfície, el que ha donat l'Hades dels grecs i el pensament metafòric sobre el més enllà. Davant de "la voluntat intimidatòria" de les tombes papals, Frontera es deixa perdre aquest tresor acumulat al lloc comú del riu de la vida.

Els relats busquen la força de la paraula poètica, però al final l'autor no pot superar la limitació de la metonímia que només enumera els fets. Frontera ens presenta un paisatge casual i no aquell jardí amb el qual Rodoreda es va proposar resumir la vida.