"El cinema català és el més innovador de l'Estat"

L'actriu Sílvia Munt (Barcelona, 1957) acumula una ja llarga experiència rere les càmeres. Ara eixampla la llista com a coguionista (amb Eva Baeza), directora i protagonista de Pretextos, el seu primer llargmetratge de ficció, una història molt personal sobre la insatisfacció, la temptació del suïcidi i la necessitat de trobar arguments per no tirar la tovallola. I ho fa per la porta gran: el cap de setmana passat li van atorgar el premi a la millor direcció al Festival de Cine Español de Málaga. Munt, a qui la Filmoteca de Catalunya també dedica un cicle aquests dies, intenta gaudir d'aquest bon moment abans de començar a partir de nou per la rebuda que el públic oferirà a la pel·lícula quan arribi als cinemes, d'aquí a un mes i mig. Pretextos gira al voltant d'una parella que s'estima i es necessita, però no se suporta, i d'una infermera tan entregada a tot i a tothom que no té forces per viure la pròpia vida.

L'actriu dirigeix i protagonitza el seu primer llargmetratge, 'Pretextos'

"A Espanya es fan unes 100 pel.lícules l'any, 12 de qualitat, xifra molt saludable"

Pregunta. Quin és el motor de Pretextos?

Resposta. La pel·lícula sorgeix de la necessitat d'entendre què ens passa. D'entendre la insatisfacció, que és cohabitant d'aquest planeta i de cadascú de nosaltres i que, com més progressa el món, més creix.

P. Per la pel·lícula planeja el tema del suïcidi.

R. També tenia la necessitat d'entendre perquè cada vegada més hi ha gent a qui aquest invent no l'interessa. Molt a prop meu, tenia una persona que entrava dins d'aquests grans dubtes, i que em va remoure molt. Tot això barrejat amb les insatisfaccions que poden tenir els homes i les dones amb la parella. La meva mínima il·lusió és fer entendre que l'important és buscar un pretext, el que sigui, per tirar endavant. No intento donar solucions, només fer companyia.

P. Feia temps que planejava estrenar-se en el llargmetratge de ficció?

R. Sí. El vaig començar fa tres anys i mig. Acabava de fer el tercer telefilm, Coses que passen, també escrit amb Eva Baeza, i m'havien encarregat un projecte, La canción de Dorotea, que després no va sortir. Em vaig plantejar que potser estava bé que no s'hagués materialitzat. Vaig sentir que per a la meva primera pel·lícula havia d'escriure una cosa original, meva, i assumir la responsabilitat d'explicar les coses que jo vull explicar.

P. I com es va traduir això en el projecte?

R. Em va obligar a despullar-me, a rascar i a pringar-me. Crec que per escriure coses autèntiques o sinceres t'has de pringar. La llavor ha de sortir de coses molt personals, tot i que potser després es dispari cap a universos diferents. I això és dolorós, és un procés difícil. I també curatiu. Em va servir com a semiteràpia.

R. Dos dels personatges centrals de la pel·lícula són un matrimoni en crisi, a pesar d'estimar-se molt. ¿Estava clar des del principi que els interpretarien vostè i el seu marit, l'actor Ramon Madaula?

R. No, això va anar venint. Vaig escriure una terna d'actors i d'actrius, i m'identifico amb tots els personatges. Però per a la Viena, la directora de teatre que interpreto, hi havia una identificació física, d'edat i de caràcter, i per raons fins i tot de producció vam decidir que el faria jo. A més, tenia molta informació del personatge i si l'hagués interpretat una altra actriu, segurament no hagués pogut evitar matxacar-la.

P. ¿I com s'hi incorpora el seu company?

R. Vaig decidir que era el millor actor per interpretar al marit, un personatge que a ell li agradava molt. El productor em deia que si jo creia que havia de ser així ho havia de tirar endavant. Haver-m'hi negat pel què diran suposava un punt de covardia. I el què diran sempre m'ha importat relativament.

P. No és molt complicat dirigir i actuar al mateix temps?

R. És complicadíssim. Però jo em canso menys quan dirigeixo i actuo. Quan només dirigeixo acabo esgotada dels nervis per l'autocontrol. Quan dirigeixo i actuo puc exterioritzar i em descarrega l'energia. En canvi, el que més et trastoca internament és l'escriptura. Em fascina i alhora em tortura. Hi ha molta soledat.

P. Ara, el premi a Màlaga recompensa l'esforç.

R. Fins ara, els meus treballs en cinema explicaven coses que m'havien impactat, però ho feia de fora cap a dintre. En aquest cas, l'havia anat a buscar molt a l'arrel de mi mateixa, i mostrar una cosa així és molt més abismal. Vaig anar a Màlaga aterrida, però amb moltes ganes de mostrar aquesta criatura tan meva a la gent. I la seva reacció em va tranquil·litzar molt.

P. Dóna molta importància als guardons?

R. Darrere d'un premi com aquests ve la consideració no només a nivell de prestigi, sinó a nivell comercial. Els premis mouen diners. Això val per al productor i per a tu mateix és important. I a més, la creació implica fragilitat, estàs molt exposat i necessites, almenys a mi em passa, que et diguin que serveixes per això. Un premi et dóna seguretat, tot i que l'efecte no duri més de deu minuts.

P. Estem en un context molt crític envers el cinema espanyol.

R. Em sembla injust. Fer una bona pel·lícula és molt difícil, com ho és fer un bon llibre, i de Billy Wilder només n'hi ha un. Però tenim moltes figures internacionals, absolutament homologades. A Espanya es fan 80-100 pel·lícules l'any i en surten 12 amb qualitat, una xifra molt saludable.

P. Quina és l'assignatura pendent?

R. Hem de ser molt exigents amb les històries que s'expliquen, per connectar amb el costat emocional de l'espectador. Hem d'intentar no copiar tant, ser més originals, no buscar a fora el que hem de trobar a dintre. Però també és veritat que a França, Estats Units o Anglaterra estimen, valoren i respecten molt més el que fan, mentre aquí un sector bastant ampli s'ocupa de carregar-s'ho.

P. I com veu el cinema català?

R. Avui és el més innovador de l'Estat espanyol. Hi ha una dotzena de creadors que fan coses que estan obrint camí a nivell formal i conceptual. Potser els falta un punt més de comercialitat, però són productes de molta autoria, de cinema de veritat, de molta originalitat i molt més interessants que bona part del que es fa a Madrid.

P. Està preocupada per com funcionarà Pretrextos a les sales?

R. Això és una altra incògnita. Vivim una evolució cap a una altra forma de veure cinema, i això ho hem d'assumir. Jo sóc una gran defensora dels telefilms. El cinema per a les sales tradicionals està gairebé agonitzant, perquè la gent veu molt cinema però el veu en DVD.

P. Al públic ja no li agrada anar al cinema?

R. La gent surt per veure directe, però la llauna la veu a casa seva. Tenim molts bons teatres nacionals i estaria bé tenir sales d'exhibició de cinema nacional. Perquè hi ha gent, com jo mateixa, a qui ens agrada sortir de casa i estar dues hores a les fosques. Seria una manera de demostrar que realment ens interessen les nostres coses.