Lluc el Baudelaire de Jordi Llovet

Esdeveniment extraordinari. Si la literatura ocupàs el lloc que li correspon en aquesta societat, infeccionada de vulgaritat i d'analfabetisme, tothom parlaria, analògicament i digitalment, d'una feta sensacional: l'aparició per primera vegada en català de l'edició, bilingüe i completa, de Les flors del mal (Poesia 100, Edicions 62), a cura, curadíssima, de Jordi Llovet. Cal dir ben fort que l'amic, professor, crític i escriptor Llovet és un dels meus maîtres à penser des d'aquells anys setanta que visquérem en una Barcelona en què la vida -sensitiva, política, nocturna, social, universitària, sexual, cultural, i tots els etcèteres- tenia la intensitat, el fervor, el ritme i la cervelltremolor d'un volcà en erecció. I Llovet és un lector fi, intel·ligent i sensual. Traduir Les flors del mal al català és fer que la llengua catalana exhali els mateixos perfums -malignes, humanals, divinals- que els de la llengua francesa trunyellada per aquest poeta de totes les voluptuositats. He assaborit fil per randa tot el llibre i els poemes que he begut i rebegut un caramull de vegades - Al Lector, L'Albatros , De profundis clamavi, El posseït, Lesbos, Un fantasma, La veu, etcètera-, tenen els versos i la música dels originals, en català.

Llovet ha superat el repte a voler. Ha fet seu Baudelaire amb i en un català on les escabrositats i els sacrilegis, els spleens i els satanismes, els plers de la droga i del sexe, les ambivalències i els fondals del dolor d'aquest poeta urbà, carreguen d'altes tensions l'idioma. Tot un exploit, per a l'hipòcrita lector, que frueix fascinat, seduït i meravellat. Llovet no ha vestit ni transvestit la música baudeleriana sinó que ens la fa sentir en l'ordre i la bellesa dels seus mots. La traducció com creació. "Els escriptors fan les literatures nacionals; els traductors fan la literatura universal", deia Saramago. No se'n pot sortir indiferent d'aquest treball literari llovetià que ja té un lloc dins la Història de la Vida del Català, com energia vivificadora: sobredosi d'injecció poètica, de planter d'ulls i gemes. Així es fa viure una llengua: amb traduccions dels grans artistes del mester poètic que es converteixen en creacions del traductor, sense trair ni gota l'autor. Llovet ens demostra de bell nou que és un traductor escriptor. Bravo! Les flors del mal és una joia en mil i un sentits. L'edició té el valor d'un objecte clàssic. La sobrecoberta, amb la reproducció del retrat de Charles Baudelaire fet per Nadar, un pler. Emperò el vertader i saberós gust, el vi i l'haixix, le plaisir du poème, són totes les lletres del llibre.

La "Presentació" de Llovet és com sentir la veu d'una intel·ligència esmolada que repassa la recepció de Baudelaire aquí, i en fa un fresc clarificador, i ben fort, sobre el perquè de tan poc "mal" dins les lletres nostrades, neonoucentistes i benpensants. També, tan bé, ens explica totes les versions dels poemes i ens guia sobre els textos que podrem llegir: Aquesta edició de Les flors del mal ja ha estat reconeguda amb un premi ben independent: el Ciutat de Barcelona de traducció d'enguany. Doble felicitat per a Jordi Llovet: la de veure els anys de treballs fets obra de la bona, i el reconeixement de la seva ciutat on ha aparegut aquest aliment epifànic, ambrosia de poeta. Moltes de gràcies i per molts d'anys i bons, amic Jordi!