L'arquitectura truculenta

D'un temps ençà, s'ha posat de moda la truculència en l'arquitectura. Sembla que els ajuntaments, caixes i bancs, companyies de serveis, s'han posat d'acord per subvencionar amb grans summes de diners aquesta moda de l'arquitectura extravagant i terrorífica. Formes gesticuladores, materials en brut, acudits fàcils i definitoris, tot al servei d'una marca. Ja sigui la marca d'una ciutat o d'una empresa. I, al costat de les formes gesticuladores i de la truculència, els grans noms d'uns quants arquitectes que corren pel món del capitalisme exacerbat deixant aquí i allà els seus exabruptes formals, a tot arreu iguals, en contra d'una arquitectura local optimista i constructora d'una tradició que al cap dels anys demani ser coneguda per les seves troballes formals i per les solucions a uns problemes específics. S'han acabat, per als grans edificis emblemàtics, les arquitectures tranquil·les i servicials i hem caigut de quatre potes en el bassal de la fama i el glamour del tot s'hi val. En la pirueta perversa.

Per pirueta, la dels senyors Herzog i De Meuron al flamant CaixaForum de Madrid. Amb l'excusa de "salvar" un edifici existent, del tot irrellevant, la parella d'arquitectes suïssos s'ha empescat retallar-lo per la base, buidar aquesta base i recolzar els pisos superiors de l'edifici antic, i els pisos nous que hi carreguen al damunt, sobre tres potes, retirades de les façanes, per donar la sensació que l'edifici flota. Aquest és l'acudit. I com que avui dia el que importa són aquestes etiquetes definitòries, a Madrid tothom parla de l'edificio flotante. Com, també, tothom parla del jardín vertical que cobreix la mitgera que dóna a la placeta de davant de l'edifici. Edificis que floten, jardins que no podem trepitjar... Ocurrències neguitejadores.

Un cop et decideixes a perdre la por de morir esclafat i et fiques en la zona tenebrosa de sota l'edifici, tens dues opcions: agafar un ascensor que et pugi fins a la "planta baixa" situada al primer pis o pujar-hi a peu per una escala "escultòrica", tota folrada d'acer inoxidable, material que s'escampa pel paviment d'aquest hall flotant. No sé què passarà quan plogui i l'acer rellisqui amb el fanguet de la pluja. Potser les històries d'ossos trencants subratllaran encara més aquest to truculent que té tot plegat. Per desassossec, el de la sala d'actes. Situada a sota terra, és un espai folrat de deployé menut, i abonyegat seguint unes formes que es repeteixen. Tot pintat d'un color de xocolata que, a pocs dies d'estrenat l'edifici, lluïa pols per totes bandes. Parets i sostre, tot igual. Masmorra claustrofòbica. A dalt de tot, la cafeteria, darrere unes gelosies que no deixen veure res de fora, és un espai de còmic de marcians, amb innumerables llums tous que pengen del sostre, com larves d'uns éssers malèfics que quan neixin ens devoraran...

Divertit, diu algú, com si d'una barraca de fira es tractés. I sí, és això. La cultura, avui, és un espectacle de fira.