Palau lluent

El Palau Güell ha obert les portes després d'una primera fase dels treballs de rehabilitació que van començar a partir del 2002. Les ha obertes parcialment, ja que tan sols es pot visitar la planta baixa, les cavallerisses del soterrani, i observar la reforma de la façana. Queda, doncs, esperar per veure en què acabarà tot l'edifici un cop reformat. El Palau Güell és sobretot una casa, una residència complexa i fabulosa, però una casa al cap i a la fi. L'interès en visitar aquests edificis és el de formar-se una idea de la casa i la forma de vida d'una manera completa. Fins ara, per exemple, el Palau Güell al que tant agradava de mostrar les xemeneies del terrat, li mancava una continuïtat desitjada, ja que aquestes xemeneies no existien a la planta immediatament inferior, que s'usava per exposar uns panells. Estaven inutilitzades, no tenien fumerals i, en definitiva, no s'hi podia encendre foc. Tampoc, que jo recordi, existien les cuines i el seu espai era ocupat per uns despatxos. Potser ara, amb la rehabilitació integral, això canviarà i podrem veure el Palau com l'esplèndid aparell domèstic que era. Ja sé que això planteja grans discussions sobre l'ús que el Palau tenia i el que de fet té ara, i sobre la conveniència de restaurar l'ús de forma integral o no fer-ho. Però si un va a un museu d'automòbils li agrada veure també el motor dels cotxes i, a poder ser, que n'hi posin en marxa un de tant en tant, i el Palau, amb les xemeneies tallades, no ho ha permès fins ara.

Però de moment, el més sorprenent de la rehabilitació és la façana que ara llueix. La pedra de la façana que hem conegut amb el seu acabat lleugerament polit i evidentment més propens a embrutar-se ha desaparegut i ara la pedra severament polida llueix com un paviment. Una de les primeres conseqüències d'aquest nou acabat de la façana és el contrast amb els elements no polits que li treuen l'homogeneïtat que abans tenia i li donen un aspecte de cartró pedra. Per què serà que alguns cops una cosa una mica bruta té més dignitat que una que llueix? Ja m'imagino que el nou acabat és més resistent al vandalisme, però no és tan bonic. Es podrà dir que aquesta és la interpretació del projecte original o, fins i tot, l'extrapolació a la façana d'alguns acabats similars del mateix marbre del Garraf existents a l'interior del Palau, però crec que no és suficient per justificar el resultat. Hi ha moltes coses que amb l'acabat més vulgar en tenen prou i voler donar-los el millor resulta discutible. A Sicília la forma més pobre de trempar la pasta no és amb formatge ratllat, que és car per algunes taules modestes. Es fa amb pa ratllat passat per la paella i, si pot ser, afegint-hi alguna raspa de peix. Aquest plat, malgrat que es basa en un substitut pobre, és bo així. Restaurar-li el gust amb un formatge resulta senzillament una equivocació perquè és un altre plat i, en certa manera, li manca la gràcia d'aquell més modest.

Potser els visitants ocasionals de l'edifici, els turistes, ni s'adonaran d'aquests canvis si no s'expliquen a la guia que duen a la mà. De fet, els turistes no s'adonen de res i no és bo utilitzar-los com a referent. Algú que és capaç de baixar a les cavallerisses del Palau i empassar-se un passi de diapositives amb música del mestre Pau Casals després de vint minuts de cua, no té criteri. De fet, a la vista de l'ús que té i del cas que se li fa al Palau tal vegada seria millor que fos la residència del President de la Generalitat. Com a ciutadà em semblaria millor que la primera autoritat restaurés l'ús del Palau que veure'l amb la permanent cua de turistes a la porta, que és una cosa que lluny de fer-nos hospitalaris, ens degrada severament.