Prosa del vint

Fantàstiques, fenomenals figuracions de fusta, ferro, fang, vivificades amb l'alenada frement de l'esperit humà esforçant-se a ser de tots en tots els terrenys, i també marbres que semblen de seda i brodats delicats com vasos sanguinis, i construccions de vidre i de ceràmica i d'esquerdills de miralls per a fer formes noves i antiquíssimes a la boca del drac, i paisatges de pedra, de paper, de tisora. Si ens limitem només a la prosa veiem la gran riquesa de l'art del segle vint, i que si us plau parin de dir els esquifits que som un país esquifit.

Preparat el terreny de la prosa a la fi del dinou amb la fúria dostoievsquina de Verdaguer en defensa pròpia, el vint comença amb els elogis del poble, de la poesia i de la paraula de Maragall, dignes de figurar al programa de totes les escoles d'escriptura del món civilitzat o per civilitzar. Després ve la gran novel·la del segle, la de la Víctor, la solitud de la dona en un magnífic retaule de la fantasia, quan el món (la muntanya) és una font d'art, de plenitud de l'esperit.

No posaré elogis ni superlatius perquè els deixo sobreentesos, ja que a partir d'ara només esmentaré obres mestres, les que conec, o sigui que n'hi faltaran i me'n saltaré. Què són sinó els paràgrafs bàrbars de Bertrana, la prosa de paret seca de Pous i Pagès, les traduccions d'Erckmann-Chatrian fetes per Ruyra?

El segle vint també comença amb els prodigis de la tardor barcelonina de Pujols i les seves visions de l'art de Gaudí. I hi ha els assaigs crítics de Riba, les pàgines sobre poesia de Carner (i les traduccions!), els tedis oceànics d'Ors, les memòries de Sagarra, la novel·lísitca ultramoderna de Vallmitjana, els prodigis de llengua, d'orella i d'ulls de Girbal Jaume, les grans construccions de Puig i Ferreter, les traduccions poderoses d'Andreu Nin (sobretot a les primeres edicions, abans que les retoquessin els correctors emparanoiats pel franquisme), les frases paranoico-prenys de Dalí... i molts més.

No es pot llegir l'art català pensant que ve de models forans i que si anem avançats o endarrerits en relació a aquest o aquell corrent de fora: la dinàmica és pròpia i el diàleg és real: amb la literatura i l'art d'arreu i de sempre, és a dir amb el món, amb l'ànima humana. La prosa de Foix no és comparable. El realisme lingüístic de Jordi des Racó no té parió. De tan freda, la temperatura de Trabal crema. La prosa de pa i raïm de Pla omple mitja Europa ella sola. La prosa modèlica de Fabra ho marca tot.

Una guerra destrueix el país i el país destruït continua donant art de primera magnitud: la guerra i més guerra de Rodoreda, la novel·la clàssica d'Enric Valor, la senzillesa del captaire Joan Barat, la brillantor mestrívola i figurativa de Vila Casas, l'esclat fulgurant de Blai Bonet, l'orfebreria d'Espriu, l'assaig de Palau i Fabre, la netedat de Ramon d'Abadal i la de Francesc de B. Moll. Sense oblidar la torrentada riquíssima de Rodolf Llorens i Jordana. O l'original argument de Rubió i Tudurí a No ho sap ningú. O la grandíssima i única i gloriosa novel·la de Joan Sales.

Dels d'ara mateix no en dic res perquè no m'hi caben, però n'hi ha, des de la despintura d'Hac Mor fins a la força greu de Francesc Serés.