El diable del papisme

Història del Diable

Daniel Defoe

Adesiara editorial

477 pàgines. 29 euros

La motivació que al·lega Daniel Defoe per haver-se posat a escriure aquest tractat sobre el diable ja ens dóna una idea del caràcter singular de l'obra que tenim entre mans. L'autor diu que si s'ha decidit a redactar aquest text és perquè "veient que [el diable] no escriurà pas la seva pròpia història per a informació i entreteniment nostre, miraré d'escriure-la jo en lloc seu". I afegeix que el seu relat serà tan acurat i poc afalagador que "ni ell mateix no podrà dir que vam fer un pacte a l'hora d'escriure'l". Ens trobem, per tant, davant del que, en termes actuals, en podríem dir una mena de "biografia no autoritzada" del diable, en to clarament satíric, és clar.

Hi ha el perill, però, de fer de Defoe un autor massa contemporani, tot assimilant-lo completament als nostres esquemes mentals i valoratius. Sens dubte hi ha diversos elements que ens predisposen a caure en aquesta temptació. La barreja de gèneres, posem per cas, pot sorprendre més d'un d'aquests postmoderns que creuen haver descobert la sopa d'all. Les digressions poètiques i narratives interrompen sovint el discurs en primera persona. I pel que fa a la sàtira, a la qual ja hem al·ludit, tan assimilable al gust contemporani per la ironia i la crítica iconoclasta, cal dir que certament l'obra n'és plena, i tan sols per això ja és del tot recomanable. És inevitable, d'altra banda, que alguns dels recursos emprats per Defoe ens recordin altres mestres de la millor tradició de l'humorisme anglès. Així, cap al final del llibre, quan l'autor lamenta en diverses ocasions no poder esplaiar-se sobre alguna qüestió per manca de pàgines, és difícil no pensar en els jocs metalingüístics del Tristram Shandy de Laurence Sterne. Però és segurament en el cas de l'anticlericalisme on es poden produir més equívocs respecte a la contemporaneïtat de l'autor. Els seus atacs a l'estament religiós són demolidors, fins al punt que moltes vegades no sembla haver-hi altre diable que l'estructura eclesiàstica, que és vista com un concentrat d'hipocresia, fanatisme, afany de poder o intolerància. Però cal matisar que Defoe ataca sobretot el papisme o catolicisme, però no tota la religió, ja que ell fou membre i defensor destacat del presbiteranisme, una branca del protestantisme. És clar que defensar en aquella època, a començaments del segle XVIII, una versió diferent del culte religiós era molt més radical i arriscat que desmarcar-se avui dia de qualsevol creença, almenys en el món occidental.

En alguna ocasió, P. Sloterdijk ha reivindicat la figura del diable com a model de la genuïna actitud crítica dels intel·lectuals. I és que, jugant amb l'etimologia, allò "dia-bòlic" seria el que interposa distància, enfront d'allò "sim-bòlic", que tendeix a l'acord i la unió. Segons això, paradoxalment, Defoe seria un diable notori. Cal celebrar, en definitiva, la publicació d'aquesta obra, traduïda per primer cop al català. Potser un dels poquíssims retrets que es pot fer a aquesta edició és que no s'hagi conservat, segurament per motius comercials, el títol original d'Història política del Diable, tenint en compte que la crítica que conté aquest escrit de Defoe és més d'ordre social que no pas teològic o moral.