La gran desconeguda

Si com diu el pare Damià Roure a la presentació del llibre La biblioteca de Montserrat. Un espai de cultura al llarg dels segles, aquesta biblioteca no deixa de ser, fins i tot per a molts dels seus usuaris, la gran desconeguda, imaginem-nos què deu ser per a la majoria de la gent que puja a Montserrat esporàdicament, pelegrins, devots, turistes, escaladors o simplement curiosos. És per ajudar una mica a què deixi de ser aquesta gran desconeguda que el pare Damià Roure ha escrit aquest llibre, perfectament il·lustrat amb fotografies de Dani Marín i Pep Parer, impecablement dissenyat per Mercedes Azúa i editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat. El llibre conté, primer de tot, una síntesi de la seva agitada història i, després, una descripció dels fons actuals, que són notables i variats.

La història d'aquesta biblioteca arrenca al llunyà segle XI, quan, poc després de ser fundat el monestir de Montserrat, obté del de Ripoll, la seva abadia fundadora, uns còdexs per a ser usats en l'ofici diví i en la lectura espiritual. Més endavant, els monjos, com en tot monestir com cal, van començar a copiar textos i així, en certa manera, es va fundar "l'editorial" montserratina que encara existeix. Eren llibres manuscrits, és clar, però eren llibres, i el fet que fossin fets a mà, no vol dir que no fossin, també en certa manera, "editats". Durant el segle XIV, Montserrat ja intercanvia llibres amb la família reial, i són els segles XIV i XV els més ben documentats de l'escriptori montserratí. D'aquesta època és el famós còdex conegut actualment com a Llibre vermell, que es conserva a la biblioteca. Amb els llibres que es copiaven i els que es rebien com a intercanvi, la biblioteca monàstica va començar a agafar gruix. La creació a Montserrat d'un taller del tipògraf Joan Luschner, el 1499, va significar la fundació de l'autèntica editorial montserratina. La impremta va facilitar enormement els intercanvis i la biblioteca va anar creixent.

El 1811, les tropes napoleòniques van devastar el monestir i d'aquella biblioteca que tenia uns 8.500 volums, a part de 158 incunables i 322 manuscrits, en va quedar poca cosa. Època convulsa aquella, incautacions, exclaustracions de religiosos, guerres carlines... Fins al 1844 no es va reobrir el santuari. Es va improvisar una biblioteca amb els volums que s'havien salvat i d'altres que es van anar comprant. Aquesta nova etapa de la biblioteca es va inaugurar el 1902. Però la sala era fosca, com es lamentava l'abat Deàs. Per això, uns anys més tard, essent ja abat coadjutor el cèlebre abat Marcet, Puig i Cadafalch va projectar i construir els espais de la nova biblioteca. La que, a base de compres, donacions i intercanvis ha anat creixent fins a l'esplèndida realitat actual. Tot això ho explica, amb més autoritat que no pas jo, és clar, i amb un estil precís i elegant, el pare Damià Roure al seu llibre. I moltes coses més, plenes d'interès per a tots els amants dels llibres.