Manolo i Kahnweiler

Un dels millors homenatges que es poden fer a Josep Palau i Fabre és anar a visitar la seva fundació de Caldetes que tant estimava. Actualment, al costat de la col·lecció d'obres d'art pròpia i la munió de testimonis picassians fruit d'una amistat càlida i sincera, hi ha la retrospectiva itinerant de Manolo Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945) que, si bé no és pas la millor que s'hagi muntat fins ara, inclou algunes peces francament bones, a més d'estar en un entorn immillorable i idoni. La figura de Manolo sempre ha comptat amb un gran reconeixement a Catalunya, però a escala internacional encara costa d'imposar malgrat que el seu marxant, el cèlebre Kahnweiler, que creia absolutament en ell, fes mans i mànigues per assolir-ho i que aconseguís fer-lo entrar a les col·leccions dels principals museus. Fa un any, Artur Ramon va mostrar l'extraordinària sèrie de retrats escultòrics, en fang blanc d'alta temperatura o bronze, precisament procedents del darrer establiment de Kahnweiler: la Galerie Louise Leiris. D'altra banda, i com un bon complement de Caldetes, aquests dies es pot veure al petit espai de Francesc Mestre un breu recull d'escultures, dibuixos i olis, algun d'ells remarcable.

Daniel-Henry Kahnweiler (Manheim, 1884 - París, 1979) va apreciar molt Manolo, a pesar que l'escultor català se li vengués escultures o en fes còpies sense permís, entre altres barrabassades. Sempre se'l va estimar i fins i tot es va desplaçar a Caldes de Montbui per assistir a l'enterrament. És una llàstima que Viena i Miquel Alzueta hagin reeditat la fascinant i acurada biografia de Kahnweiler escrita per Pierre Assouline, subtitulada L'homme de l'art, a partir de la versió castellana d'Ediciones B, apareguda fa més de quinze anys, en comptes d'anar a trobar directament l'original i traduir-lo com déu mana. És a dir, tal qual, sencer i amb les obligades i essencials notes i referències de les cites, a més del sempre pràctic índex onomàstic. Era un oportunitat d'or per recuperar molta informació perduda a la versió Readers Digest, d'Ediciones B. I no s'hi valen raons comercials: l'edició francesa de Gallimard (Folio) és econòmica, totalment de poche i amb texte intégral -amb tots els ets i uts- tal com figura a la mateixa coberta. Per a més inri, quan va aparèixer la primera edició, el 1988, va rebre el Grand Prix de les lectores de la revista Elle, que no es van espantar davant una obra tan ben documentada.

Manolo Hugué. Fundació Palau. Riera, 54, Caldes d'Estrac. Fins al 16 d'abril

Francesc Mestre Art. Enric Granados, 26-28, Barcelona. Fins al 4 d'abril