Tuning!

Pels qui no ho saben, els diré que el tuning s'ha popularitzat com una pràctica de la transformació de cotxes. Un fenomen popular que dóna lloc a fires anuals. Se'n recorden, d'aquell text de Tom Wolf? Deia així: "El coqueto y aerodinámico rocanrol color caramelo de ron?". Parlava precisament del cas d'aquests cotxes als Estats Units.

Es tracta de cotxes "millorats" als quals es realitzen unes operacions més o menys generalitzades. Se'ls baixa la suspensió, s'hi col·loquen llums sota la carrosseria, els afegeixen components de fibra de vidre -com pròtesis-, solen dur uns aparells de música excessius, però la característica més important és l'aire macarra que acaben per donar-los els vidres negres i la pintura extravagant. En arquitectura també es pot fer una cosa semblant, només que no se li diu tuning, sinó reforma o rehabilitació i sol afectar un tipus d'edifici construït els darrers 30 o 40 anys. Però la gran diferència és que mentre que en els cotxes és un fenomen inofensiu, en arquitectura és letal.

"Mentre que en els cotxes el 'tuning' és un fenomen inofensiu, en arquitectura és letal"

Aquesta època de la nostra arquitectura, entre finals dels cinquanta i els setanta, és la més maltractada per aquest fenomen perquè senzillament no es valora adequadament i tothom s'atreveix a fer intervencions banals. I, de la mateixa manera que en els cotxes, els podem identificar pel color dels vidres que adopta la reforma. Són edificis tunejats, per exemple, l'antiga Escola d'Estudis Mercantils de la Diagonal, a la zona universitària de Pedralbes, i la Facultat de Dret, edificis magnífics de finals dels cinquanta mal restaurats. També n'han estat víctimes el Palau Robert i l'antic Banc Comercial Transatlàntic, avui Deutsche Bank, que van adoptar els vidres-mirall a les finestres.

En aquests dies ha aparegut un altre edifici tunejat que, per la seva ubicació, mereix un comentari. Es tracta de l'antic edifici de la Companyia Winthertur a la plaça Francesc Macià de Barcelona que sembla que s'està convertint en un hotel. Un edifici singular i que, malgrat la seva anomalia formal en relació al traçat de la plaça, tenia algunes coses d'interès, entre d'altres els baixos que donaven sentit a una illa i a una xarxa de passos per a vianants que poc a poc ha anat sent mutilada. Ara aquest edifici ha descobert la seva façana tunejada que ha maquillat la fusteria metàl·lica i els parassols corbats de color xampany de les seves façanes amb el color fosc característic d'aquests tipus de reforma. Tot plegat molt similar a la transformació de l'edifici veí, la torre de l'antic Banco de Madrid, avui convertida en una vulgar torre d'oficines. Un resultat antipàtic i sinistre que fa que des del carrer les finestres semblen que ja no miren la plaça, sinó que la vigilen.

El problema del tuning en arquitectura és que, igual que amb els cotxes, als qui el practiquen en realitat no els agraden ni els cotxes ni l'arquitectura. Les seves reformes no estan interessades ni en la mecànica ni en el confort. Són com els tatuatges, però aplicats als cotxes, només estan interessats en la "personalització". En arquitectura, senzillament es podria prohibir.