Germans

Oh, quin gran goig, quina joia, quan els germans s'estimen!". He recordat la cançó que ens ensenyava l'Oriol Martorell en aquelles multitudinàries sessions escolars organitzades per Joventuts Musicals al Palau a finals dels 60 a propòsit de la successió cubana. Què volen, des d'aquella època la germanor em provoca una gran tendresa. De fet, sóc consumidor de fraternitats artístiques. Me'n vénen unes quantes al cap, ara mateix. Per exemple, les Cartes a Theo de Van Gogh, refrescades durant una visita recent al museu d'Amsterdam, i sobretot l'impressionant final dels dos germans, a només cinc dies de distància l'un de l'altre. Però penso també en relacions més disteses, com ara la del germà de Paolo Conte, també cantant, que, quan rebia elogis després d'actuar, invariablement mantenia que el bo no era ell, sinó el seu germà, que no s'exhibia per timidesa. O em ve al cap un conte inèdit de Sergi Pàmies, un retrobament intens de germans al Camp Nou, el dia de l'homenatge a Johan Cruyff. També Vila-Matas va escriure fa anys una crònica en aquest diari sobre les germanes Tortorici del Liceu Italià de Barcelona...

Ara bé, la fraternitat té també el seu costat fosc, utilitarista, pragmàtic. El germà és l'únic que no t'assassinarà. Això en època moderna, està clar, perquè només cal llegir Mujica Lainez per adonar-te que al Renaixement pelar-se un germà era una activitat no massa més excepcional que encarregar el seu retrat a Lorenzo Lotto. Però diguem que des de l'època napoleònica el germà es consolida com la persona de confiança. De tanta confiança com per encarregar-li que administri la memòria i la defensi, si cal, amb les dents: és el cas de Fidel amb Raúl, sang de la seva sang per no oblidar el camí quan ell ja no hi sigui.

Els tradicionals llaços de fraternitat entre Cuba i Catalunya es troben potser a l'origen de la nostra germanitis política: els Nadal, els Maragall, els Carod Rovira, els Fernández Díaz. Hi ha en això una barreja de sana tradició familiar i de componenda de clan molt difícil d'escatir. Potser perquè dos germans molt sovint formen un cafè amb llet, on resulta impossible de distingir on comença la llet i s'acaba el cafè, com vaig sentir explicar una vegada a no sé quin dels germans Taviani. Per cert, felicitats als Coen.