1968 / 2008

Hi ha dates que resumeixen una època i el 1968 n'és una. I no perquè a París passés llavors tot el que hauria de resumir quinze o vint anys d'inquietud, sinó que la revolta del maig seria la punta de l'iceberg, l'element més visible i emblemàtic. Ja feia algun temps que, des d'una marginalitat cada vegada més estesa i àmplia, es plantejaven noves formes de mirar la vida i, naturalment també, l'art, la literatura i el cinema. Aquesta setmana passada es presentava al Museo Reina Sofía de Madrid Conceptualismo [s] poéticos, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980, un llibre extens, complet i ambiciós, escrit per Pilar Parcerisas i editat per Akal, que aplega en més de 500 pàgines la desclosa, consolidació i posterior evolució de l'art conceptual ibèric i, en certa manera, amplia i clou la via iniciada per la pròpia Parcerisas a Idees i actituds (Centre d'Art Santa Mònica, 1992).

L'artista d'origen grec, resident a Roma, Jannis Kounellis (Pireu, 1936) és un dels principals representants de l' arte povera italià dels anys seixanta. Kounellis aviat va triomfar a Europa i als Estats Units. En el fons, es va convertir en un clàssic i, des de llavors, ha mantingut una trajectòria coherent, malgrat que, com a paradoxa, el mercat l'engolís i aquell art pobre, que reivindicava l'efímer i anava frontalment en contra de l'establert, passava a ser un objecte de luxe, ja fos pels col·leccionistes poderosos o pels grans museus. L'exposició d'ara a Carles Taché és la quarta que fa a Barcelona i consta de diversos quadres i dues instal·lacions fetes a posta. Una és tan espectacular i senzilla que corprèn; l'estesa de llençols blancs i farcells negres que envaeixen la sala es pot interpretar de molt diverses maneres: el dia i la nit, el pes i l'aire, la vida i la mort... o una cita als quadrats blancs i negres de Màlevitx. Entre els quadres, destaca un llenç foradat per claus, com una evocació de la Santa Faç, metàfora de la pintura per excel·lència, que alhora sembla una cita intel·ligent als llenços esquinçats de Lucio Fontana, precursors del camí sense retorn que prendria l'art de les idees.

En aquest mateix context, cal destacar la petita retrospectiva d'Antoni Miralda que es pot veure a Cerdanyola feta en col·laboració amb el genuí Food Cultura Museum i la Sala d'Exposicions de la Universitat Autònoma de Barcelona, coordinada per Tere Camps, una històrica del conceptualisme. Miralda (Terrassa, 1942) és un artista consagrat que va irrompre al París dels anys seixanta i, com Kounellis, ha mantingut la coherència, no deixant-se seduir pel posterior rebrot de la pintura. El seu món, però, és tot un altre. Ell celebra la festa i el ritual popular i fa un art de la terra, que vol connectar amb la gent amb un llenguatge planer. L'altar col·lectiu a Sant Estòmak és el pretext per mostrar d'una forma senzilla, sense cap pretensió museal, sacra ni d'art de peles, una retrospectiva a partir de la lúdica munió d'impresos, cartells i objectes barats que han envoltat sempre les activitats del terrassenc universal, amic del Sisa i els pastissos, de les indianes i els soldadets de plàstic i de l'amor impossible entre miss Liberty i el senyor Colom.

Jannis Kounellis. Galeria Carles Taché. Consell de Cent, 290, Barcelona. Fins a primers d'abril

Miralda al Food Cultura Museum. Espai Enric Granados. Plaça Enric Granados, 1, Cerdanyola. Fins al 2 de març