Kafka i el cinema

L'obra de Kafka presenta uns perfils tan variables i tan proclius al comentari, que no és estrany que se n'hagi fet un gavadal d'interpretacions. Adés han sortit els sociòlegs, trobant-hi la crítica de la societat burocràtica del primer terç del segle XX; adés han aflorat els polítics, veient-hi un eco de l'aparat impossible de l'Imperi d'Àustria-Hongria; adés han tret el cap els psicoanalistes desxifrant, darrere del retrat famós de la dona embolicada en un boà de pells, a La transformació, la presència secreta de la mare inabastable, refugi segur per a nens edípics. I tot el que vulgueu: han estat estudiats els animals a l'obra de Kafka (talps, ratolins, micos i gossos); s'ha regirat tota l'arquitectura del regne de Bohèmia en cerca del model per al famós castell de la novel·la d'aquest nom; i estudiosos han rellegit la Bíblia amb lupa per veure si hi trobaven pistes que expliquessin aquest caràcter profètic tan extraordinari de l'escriptor de Praga.

"Apareix al mercat editorial el llibre de Hanns Zischler, 'Kafka va al cine"

Vet aquí que ara apareix en el nostre mercat editorial el llibre de Hanns Zischler, Kafka va al cine (Barcelona, Minúscula, 2008), amb molt bon criteri per part de l'editora, i en una traducció de molta qualitat. Zieschler, que ja és un home de seny als seus seixanta anys, podria haver comès la imprudència d'atribuir la gènesi de l'obra kafkiana a l'impacte que, sens dubte, va tenir el cinema en la persona d'aquest escriptor prodigiós: forma part de la primera generació d'europeus que van anar al cinema, i, doncs, era forta la temptació de parlar en els termes que he dit.

Però l'autor és molt prudent i perspicaç. Es limita a documentar les pel·lícules que sabem del cert que Kafka va veure a París, Munic o Praga, i no passa gaire més d'aquí. De vegades insinua una influència possible en unes quantes descripcions del narrador -només això-, però, en termes generals, el llibre es queda a les portes del que hauria estat una altra falòrnia, de les moltes que ornamenten la bibliografia kafkiana. Per exemple: tempta molt atribuir la gestualitat de certs personatges kafkians a la influència de la mímica exagerada del cinema mut, en part copiada dels ninots autòmates i en part en la manera de "sobreactuar" dels actors dramàtics de l'època.

Però l'autor d'aquest magnífic assaig sap perfectament que això seria fals: tothom que hagi estudiat una mica l'obra de Kafka sap de sobres que la seva gestualitat procedeix en primer lloc de les situacions còmiques de les novel·les de Dickens, en segon lloc de la mímica expressionista tan estesa i admirada per ell i tots els seus contemporanis, i en tercer lloc, i molt especialment, de la tradició centreeuropea del teatre yídish, és a dir, el teatre que posaven en escena membres de petites comunitats jueves dels territoris de parla hebreo-alemanya, amb un llenguatge i una mímica absolutament característics. Per això, quan a algun lector de Kafka li sembla veure en tal o tal escena de Kafka un eco dels moviments de Chaplin (sobretot al temps del cine mut), comet l'error -a banda el fet que la primera pel·lícula de Chaplin que Kafka va veure va ser The Kid, el 1920, quatre anys abans de morir- de no parar-se a pensar que, tant a Chaplin com a Kafka, la cosa els ve d'una mateixa font: com ja he dit, el teatre dels jueus de Centreeuropa. Per sort, Zischler domina perfectament les seves temptacions, i s'estalvia presentar una hipòtesi que seria tan exagerada com la d'aquells que creuen que la narració A la colònia penitenciària és una profecia del que succeiria durant el Tercer Reich. D'antisemitisme, a Alemanya n'hi havia des de l'Edat Mitjana: ni quan Kafka va escriure aquesta narració (1919) havia aflorat el més petit germen del que seria Hitler i l'holocaust, ni quan va començar a presentar personatges distorsionats, caminant d'una manera mecànica o gesticulant d'una guisa exagerada o còmica, no havia vist encara, com qui diu, cap pel·lícula del seu temps. Els vuit textos cabdals del nostre autor anomenats en conjunt Betrachtung (Contemplació), que ja presenten quasi totes les característiques de la seva manera de concebre l'espai i la gestualitat, són de 1908; i la primera pel·lícula que Kafka va veure, L'esclava blanca, d'August Blom, és de 1910. En aquests casos, les cronologies resulten molt reveladores.

Una altra cosa és que a Kafka li agradés el cinema: no podia ser d'altra manera, perquè va seduir tothom, com mig segle més tard va passar amb la televisió. Però Kafka és més aviat "fotogràfic": les seves novel·les tenen una sintaxi (un "muntatge") molt rar, en el qual les visions menudes, instantànies, tenen més pes que la seqüència, que és allò que importa de debò al cinema. Sigui com vulgui, aquest llibret és esplèndid, a causa, justament, de la prudència.