Hiperoptimisme

Breu història del futur

Jacques Attali

Ara llibres

255 pàgines. 19,95 euros

Si Marx aixequés el cap quedaria ben desconcertat en comprovar que, d'una banda, avui dia la norma és considerar que el seu pensament ja no té vigència i, d'una altra, que gairebé ningú no posi en dubte un dels seus postulats bàsics, com és que l'ordre econòmic és decisiu a l'hora de donar compte de la resta de facetes de l'ésser humà. Aquest economicisme fa, posem per cas, que es consideri normal que un metge pugui ser ministre de Cultura, o que un arquitecte en sigui d'Indústria, però que alhora sembli impensable que la cartera d'Economia la pugui ostentar algú que no sigui especialista en la matèria. El prestigi de Jacques Attali (Alger, 1943) en el terreny econòmic ha servit perquè diversos governs (com el de François Mitterrand) hagin buscat el seu assessorament.

A Breu història del futur, hi ha dues parts ben diferenciades. A la primera, Attali fa un resum accelerat de la història de la humanitat, articulat entorn del que anomena el "motor de la història", que no seria altre que l'aspiració a la llibertat, que es concretaria en el sistema polític democràtic i l'econòmic del mercat. Aquest darrer serà el decisiu, atès que "cap règim autoritari ha resistit molt de temps l'abundància". Però en aquest resum (que recorda aquells antics manuals escolars que, de manera simplificadora, despatxaven èpoques i civilitzacions senceres en poques ratlles), s'hi projecten els trets definitoris del món actual. Un és el de la importància de les grans ciutats, que fa que l'autor divideixi la història moderna en "nou formes de l'ordre mercantil" segons el domini de grans concentracions urbanes, des de Bruges, als segles XIII i XIV, fins a Los Angeles, a l'actualitat. I una altra projecció d'una dèria actual en la lectura del passat és el conflicte entre Occident i Orient, que fa que, per exemple, es parli de la guerra de Troia com "la primera guerra entre Europa i Àsia". A l'altra part del llibre, hi trobem un disseny del futur que espera als éssers humans. Seguint un clar esquema dialèctic, es parla de tres etapes: "l'hiperimperi", "l'hiperconflicte" i la "hiperdemocràcia". En "l'hiperimperi", que es desenvoluparia fins a mitjans del segle actual, s'imposaria un mercat planetari, no sotmès a instàncies de control públic. Posteriorment, durant "l'hiperconflicte", els interessos ètnics o religiosos voldrien recuperar protagonisme, tot generant una època molt convulsa. Finalment, els homes recuperarien els valors de la pau, la creativitat i la tolerància, tot establint una "hiperdemocràcia" a escala planetària, en què el mercat estaria regit per ideals altruistes (a Attali només li falta afegir que es vendran duros a quatre pessetes!). L'autor es deixa emportar per un "hiperoptimisme" que embafa i que treu credibilitat al conjunt del seu discurs.

P.S.: Els editors, al dors del llibre, han col·locat un afegitó al text de l'edició francesa (Fayard), segons el qual Attali propugnaria la independència de Catalunya. És una interpretació molt forçada d'algun comentari que fa l'autor sobre el futur esperançador de la "regió econòmica i política" de Catalunya, però sense parlar d'Estat independent. D'altra banda, segons Attali, a l'auge transitori de les reivindicacions identitàries el succeirà la implantació inevitable de la "hiperdemocràcia planetària", dirigida per un "govern mundial", que comportarà la "dissolució de les fronteres".