_
_
_
_
_
Lletres

El caçador

Nus i crus

Josep Valls

Empúries (Premi Marian Vayreda 2007)

234 pàgines. 16 euros

No escriu aquesta frase ningú | que no signa". Amb aquesta conclusió tan ferma Ingeborg Bachmann tanca el seu poema En veritat. El propòsit de la literatura és simple, és fer frases que s'aguantin, aconseguir que les paraules atrapades entre la majúscula i el punt sonin en topar l'una contra l'altra, però que aquest dringar no destrueixi el marc. A qui mai no hagi dubtat quin mot utilitzar, diu Bachmann, no se'l pot ajudar a esdevenir un poeta, ni pel camí curt, ni pel llarg.

Les onze entrevistes fictícies que conformen Nus i crus, de Josep Valls, tenen els dos problemes que apunta el poema citat. Valls no dubta gens, sinó que escriu a raig, el discurs és fluid, fascinant, la narració està trenada amb un nervi intern de manera que fins i tot costa trobar un punt per interrompre la lectura. El llibre regala una tarda tranquil·la, amanida amb algun somriure i sense cap estridència que el faci aixecar i abandonar la conversa. Nus i crus és això, una llarga, distreta tertúlia sobre tòpics diversos, en què hom s'explica les vivències i les lectures. L'autor demana que el lector l'acompanyi com a còmplice en la seva recerca de les interioritats del passat. El cabdill sioux Toro Assegut surt d'una pel·lícula per conversar amb l'autor sobre l'ànima índia. Ben Gurion, "fill del lleó", li revela el seu orgull de ser jueu i Jules Maigret es presenta amb un llistat de menjars exquisits atrapats a les pàgines de Simenon.

Els retrats imposen imaginar-se Rosetta Langomarsino abandonant la casa dels Pla amb el cap ple de polls i Miguel de Unamuno assistint a les tertúlies de París amb el cap ple de caspa. L'entrevistador se salta la vella regla de no mostrar el patiment a dalt de l'escenari, la teichoscopia, i així coneixem detalladament els efectes de l'enverinament de la cicuta i els tres dies de tortura a la creu fins que l'home s'hi ofega. Ens fa més bons cristians o bé ateus més convençuts saber que la mort es produeix per la compressió del tòrax? Valls es voldria posar al lloc del gran poeta i distribueix com Dant els homes del passat entre el seu paradís i l'infern personal. Però l'autor no és un poeta sinó que usurpa la posició privilegiada dels periodistes. És tanta la necessitat de crear una mirada objectiva que l'autor pretén desaparèixer rere el text. Valls no es presenta com un subjecte que afirma les seves pròpies conviccions, sinó que voldria ser vist, ell també, com un personatge fictici. En l'entrevista de Josep Pla -l'únic personatge amb qui va tenir coneixença- ens explica que l'ha copiada dels seus propis llibres Josep Pla inèdit (1982), Josep Pla, converses a l'Empordà (1986) i Pla de conversa (1997). L'autor l'ha autoritzat a plagiar el que vulgui, diu, sempre i quan no en digui el nom.

Amb aquesta mirada tan crua i freda, Helena Tindàrida "en qui s'emparren | els noms i les imatges" ja no pot ser considerada real com ho era per a Gabriel Ferrater. Helena és aquí aquella dona de Metamorfosis que observa les seves arrugues i que ni tan sols pot comprendre com és que havia estat raptada dues vegades. A El quadern gris, amb data de 16 de setembre, Pla parla de les seves excursions a la natura per intentar descriure un arbre o els colors del cel. Els dies que tornava a casa sense haver aconseguit atrapar les impressions en un text, es posava vermell en encreuar-se amb algú: com un caçador avergonyit perquè no ha matat res. Tot i que Valls domina l'ofici de l'escriptura amb escreix, torna a casa amb el sarró buit: no hi ha bellesa en el seu llibre, no hi ha aconseguit atrapar els colors del cel.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_