Tàpies a la Tàpies

Gairebé davant per davant d'on vaig veure la primera exposició d'Antoni Tàpies -era a començaments dels seixanta i a la sala Gaspar-, hi bateguen ara les darreres obres del pintor. A la galeria que porta el nom del seu fill, el metge i poeta. Hi vaig anar una mica d'esma, perquè segueixo l'obra de l'artista des de la meva joventut, potser sense pensar amb què em trobaria, o potser pensant que em trobaria amb una mica més del mateix. I sí, i no. Tàpies sempre és Tàpies, és clar. Té el seu món clarament definit des d'aquell primerenc dibuix ple de creuetes -que ara aquí torna, d'una altra manera, és clar, com a fons d'una lletra "a", feta amb pinzell-, però aquest món s'ha anat enriquint i ha anat evolucionant durant els anys i aquests enriquiments i evolució no han pas acabat, pel que es veu en aquesta petita i potent exposició.

A primera vista podem pensar que ja ho coneixem tot, però si ens deixem penetrar per les obres, si deixem que la nostra imaginació les penetri, si ens fem espai de la seva invasió i les fem espai de la nostra, si, dit breument, hi tenim una relació alhora eròtica i intel·lectual, sentirem una presència nova que ens arriba de més enllà del temps. Potser l'edat de l'artista fa que aquestes obres vehiculin una experiència global de la vida, que vol dir una experiència que incorpora la mort com a part mateixa d'aquesta vida, una experiència de gran intensitat. Tàpies ha anat donant gruix a la seva visió i si potser ara la vista física li flaqueja, la vista de l'ull interior se li ha aguditzat extraordinàriament. Podríem dir que ens veu menys però que hi veu més i que els membres del cos, els braços i les mans, potser amb més dificultats de moviment, s'han sabut fer el just instrument necessari d'aquella visió. Els traços, els signes, la matèria, els papers i els cartrons, les fustes i les teles ja gairebé es confonen amb la presència real d'aquell batec interior que existeix per si mateix i que se'ns endú. Vull dir que abans, en aquells temps en què vaig veure la meva primera exposició seva, la matèria era allà com a matèria, i n'havíem de saber fer la lectura. Ara, en canvi, hi és, però és com si s'amagués d'ella mateixa, hi és com transcendida. Es dóna, sense intermediaris. És clar que nosaltres també ens hem fet grans i hem anat aprenent a deixar-nos endur.

Hi ha una peça que, per mi, justifica tota l'exposició. Una peça que no se m'esborra del cervell de l'ànima. És una peça gran, de 130 per 162, que porta per títol Creu sobre matèria. Un títol habitual en la manera de titular del pintor. Es tracta d'una empastada de matèria terrosa, amb un cert gruix, sobre un fons gris. A l'esquerra, la matèria és plana. A la dreta fa unes formes que recorden una calavera. Els grumolls de matèria recullen la llum. Calavera àuria. Matèria transfigurada. Restes humanes vivents, justament perquè són matèria. La matèria ha fet el seu viatge i és gloriosa perquè ha esdevingut llar de saviesa.