MANOS DE TOPO / Grup de música "Barcelona no té sentit de l'humor"

Pot una ortopèdia ser bonica? Segons Manos de Topo, sí. Ortopedias bonitas és el seu primer treball. Són dotze cançons que la Xarxa i el boca orella han convertit en una petita sensació, en un d'aquells discos que inopinadament es converteixen en motiu de conversa gràcies a unes lletres intel·ligents banyades per un sentit de l'humor amb què aborden fonamentalment el tema del desamor. Amb un embolcall de pop gairebé artesanal i per moments precari, aquest quartet -format per dos naturals de Vigo, un menorquí i un sabadellenc que es van conèixer i viuen a Barcelona- ha aconseguit cridar l'atenció d'un públic seduït pel romanticisme de la seva proposta. Entre d'altres raons, això es deu a què Manos de Topo, lluny d'apel·lar a la imatge del noi dur, del mascle tradicional, diuen coses com: "me gusta oirte roncar y que haya pelo en el aseo, esperarte en el portal las noches de invierno". El mascle està en crisi i Manos de Topo la reflecteixen. Aquesta nit actuen a l'Apolo amb una altra de les noves promeses barcelonines, Facto Delafé.

Pregunta. Sembla que heu trobat molt de públic entre les dones.

Resposta. Sí, és veritat que entre les noies hem aconseguit una repercussió més important que entre els nois. Deu ser perquè la imatge del chico duro amb ressaques monumentals està fora de lloc. Les dones s'han cansat de patir i de ser maltractades. Les noies volen el que vol tothom: que estiguis al seu costat al matí següent, abraçant-les i dient-los que són guapes també a aquella hora.

P. Tot i que sembla que intuïu les raons del vostre èxit, encara esteu sorpresos.

R. És que tot va començar com una broma, com una ocupació per no dedicar el cap de setmana només a fer el cafre. Ens agrada el sentit de l'humor, els jocs de paraules, l'humor negre i l'absurd, però és clar, escrius acudits com "follar provoca cariño" i no penses que et vindrà la gent dient: "escolta, he pensat en aquesta frase i resulta que bla, bla, bla...".

P. Però les lletres són essencials en el grup i no són superficials.

R. Sí, les garbellem molt i creiem que molta gent s'ha fixat en nosaltres per les coses que diem.

P. I el sentit de l'humor és determinant en els textos?

R. Sí, com algunes pel·lícules de Todd Solontz, que fa obres tan recarregadament tràgiques que et fan riure. L'humor és l'eina que ens permet tractar temes que poden ser tràgics amb sentit de l'humor, que et dóna certa distància. Donem la volta als temes gràcies a l'humor. Busquem un to, una mica com ho fan els germans Cohen a les seves produccions.

P. I també és important com dieu les coses, amb aquella entonació del cantat que sembla una paròdia de Robert Smith (The Cure)?

R. La veu és una barrera que molta gent no supera. Miguel Ángel canta així perquè el contingut de les lletres, pròpies d'un perdedor romàntic i desvalgut, demanava una veu implorant i turmentada com la que fem servir. Ara, reiterem que molta gent no passa el filtre de la veu.

P. Al vostre primer disc vàreu esprémer la temàtica del desamor, de l'absència de relació sentimental, del fracàs i de la soledat. No sembleu obligats a reiterar la temàtica del fracàs considerant com canteu?

R. Les lletres del primer disc eren el reflex de la nostra situació del moment en què les vam escriure. Ara tenim relació sentimental estable, però això no vol dir que tot sigui glòria. En certa mesura ara és quan comencen els problemes de veritat, com per exemple que tot i tenir nòvia encara miris i desitgis altres noies. La temàtica sentimental mai s'esgota. Com els problemes.

P. Us preneu seriosament a vosaltres mateixos?

R. És una pregunta amb moltes respostes. No ens prenem tan a pit com es pren Barcelona, una ciutat massa seriosa i sense sentit de l'humor.

P. Que, curiosament, ha donat diversos grups amb sentit de l'humor intel·ligent i fi com vosaltres o Astrud.

R. Potser existeix una relació entre la percepció que té Barcelona de si mateixa i el cansament que està generant aquesta actitud.

P. Tornant a la vostra apreciació sobre vosaltres mateixos....

R. No, no ens prenem seriosament, no creiem que som poetes, músics que han inventat res o que anem a explicar alguna cosa abans no explicada. No ens sentim músics en sentit estricte. Rafael i Pau sí que poden presumir de ser-ho, però Miguel Ángel i jo (Alejandro) no som músics de veritat. No pretenem viure de la música, creiem que podem ser més útils en el cine, que és la professió que ens agradaria fer i gràcies a la qual ens vam conèixer.

P. Per això el to de baixa fidelitat (lo-fi) del disc.

R. És que no volíem un so precís i luxós, sinó més aviat domèstic. Volíem ser sincers, i el so domèstic va millor amb les nostres habilitats musicals i també creiem que va molt millor amb el to de les lletres. També és veritat que Alejandro no sap tocar el xilòfon, que toca el seu perquè ha après la seqüència de colors de les tecles i que quan va arribar a l'estudi i li'n van posar un al davant amb les tecles cromades simplement va dir que no sabia tocar.

P. Fins quan mantindreu el compromís amb Manos de Topo?

R. Mentre sigui divertit.