Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

La Quaresma

Els arços floreixen, l'aire és de color morat. Som a la Quaresma. Quan jo era nen i adolescent vivíem el pas del temps -el temps que fuig irreparablement- lligats a les festes religioses. Aquestes festes marcaven els dies, les setmanes i els mesos de l'any amb la seva característica pròpia. Anys i més anys de convivència de la gent amb les festes i el fet que algunes d'aquestes festes coincidien amb festes molt més antigues, paganes, havien generat un costumari que poc era religiós, o només ho era de retruc. Això que ara en diuen la cultura popular havia voltat la religiositat de costums gastronòmics, musicals, teatrals, que feien de la vida quotidiana una estofa teixida amb fils de diferents registres, però d'una consistència i una confortabilitat considerables. Hi havia un substrat teològic i litúrgic que sostenia les tradicions i aquestes es repetien cada any. Així, l'any començava amb l'Advent, que era per preparar Nadal. Quatre setmanes d'espera ben articulades. Aquí, presidides, en la vida casolana, per la instal·lació del pessebre. En els països nòrdics, per aquella corona d'avet amb quatre espelmes que s'anaven encenent progressivament, una cada diumenge. Després de les festes de Nadal, que acabaven amb la Candelera, calia esperar l'ordre de la lluna per marcar amb cendra el front dels fidels i començar així la llarga Quaresma que havia de servir per preparar la Setmana Santa. I abans del Dimecres de Cendra, com que s'entrava en una llarga travessia del desert, hi havia, plenament justificada, la celebració popular del Carnaval. Per això les màscares, perquè en la quaresma la gent es trobava amb si mateixa, es revelava tal com era a la seva pròpia consciència. Per això els excessos carnals, en tots els sentits, perquè s'entrava en una etapa de dura abstinència. Per això les fartaneres, perquè venien dies de ventre prim, dies de dejuni.

A l'abstinència de carn, la quotidianitat popular hi oposava algunes receptes de peix autènticament substancioses, com ara el platillo de bacallà amb pèsols i carxofes, que, a casa meva, era obligat el dia de Divendres Sant. I per matar el cuquet que sempre quedava els dies de dejuni, es van inventar el bunyols -a Girona brunyols. Unes postres sòlides que mantenien entretingut l'estómac els dimecres i els divendres.

Ara que tot l'any és Carnaval, ara que cada dia la gent menja tot el que vol, ara que dimecres i divendres no tenen cap significat especial dins la setmana, quin sentit té la celebració del Carnestoltes, quin sentit té posar-se màscares i disfressar-se, si tothom va disfressat, fins i tot d'ell mateix, tots i cada un dels dies de l'any? Quin sentit té menjar brunyols els dimecres i els divendres? Cap, evidentment. Rastres de boires nostàlgiques.

La quaresma era, com l'advent, temps de meditació, temps d'espera, temps de lectura. Dues grans èpoques de l'any dedicades a parlar amb un mateix, a fer-se, a créixer per dins. Ara ja no serveixen per res. Tots naixem perfectes.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 14 de febrero de 2008

Más información

  • COLLS I PUNYS