De tant en tant, sona la flauta

La majoria de caixes catalanes d'estalvi, petites i mitjanes, no solen sobresortir per muntar bones i acurades exposicions, sinó més aviat per anar a salt de mata i fer-ne perquè s'han de fer, i punt. La paraula bones no implica grans , simplement vol dir que aportin alguna cosa d'interessant, més enllà de ser estrictament locals o anecdòtiques, i que no enganyin provocant falses expectatives -amb noms coneguts i obra de tercera-, tal com sol passar sovint. Aquests dies, coincideixen a Caixa Sabadell dues exposicions que sobresurten de la mitjania a la que està sumida aquesta institució, que no sembla fer cap esforç per situar-se en el panorama artístic català.

A la primera planta del masegat Palau de l'Estalvi sabadellenc s'hi mostra una selecció de fotografies de l'arquitectura de Le Corbusier realitzades per Laszlo Elkan (Hódmesôvásárhely, 1910 - París, 2007), més conegut com Lucien Hervé; però, com que el muntatge és adotzenat, no s'ha editat catàleg i a penes hi ha explicacions -ni tan sols se sap la procedència del material, ni quan és de tiratge original i quan no-, tot acaba per diluir-se tristament.

Per contra, a l'engavanyat Saló Modernista, l'obra de Serge Poliakoff (Moscú, 1906 - París, 1969) llueix millor. Es tracta d'una exposició senzilla però molt digna i ben explicada, on es pot observar l'evolució estilística cap a l'abstracció de l'amic de Robert i Sònia Delaunay. Una iniciativa discreta que ha sorprès a propis i estranys. A vegades, al Vallès també sona la flauta, llàstima que sigui massa de tant en tant.

Le Corbusier en l'objectiu de Lucien Hervé / Poliakoff. Una aventura cromàtica: els guaixos 1930 - 1969. Sales d'Exposicions de Caixa Sabadell. Gràcia, 17, Sabadell. Fins al 24 de febrer