La 'cuina' de Carles Ferrater

Cal posar-hi atenció, a la conversa, perquè les referències i els models dels que parla són complexos, com les geometries que empra per construir llocs després tan senzills d'utilitzar com el Jardí Botànic de Barcelona o l'estació intermodal de Saragossa. Carles Ferrater (Barcelona, 1944) és un arquitecte de llarga trajectòria, però, diguéssim, en els darrers temps està visquent moments de canvis. El 2006 va constituir un nou estudi, Office Architecture in Barcelona (OAB), juntament amb Xavier Martí, Lucia Ferrater i Borja Ferrater, i tot i que el seu nom és el que empeny la màquina, té molt clar el treball en equip i les aportacions dels joves de la casa.

De fet, l'exposició que fins al 23 de febrer es pot veure a la sala d'exposicions del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova de Barcelona, té com a comissari Borja Ferrater, qui presenta, a més, amb panells vistos cap al carrer, tot un seguit d'antecedents històrics del que s'explica a dintre que, en si mateixos, són ben bé una altra exposició. Així, els treballs d'arquitectes com el mateix Gaudí, Konstantin Melnikov, Louise L. Kahn, Archigram Edouardo Torroja o Félix Candela, per citar-ne uns quants, posen el context a l'experimentació amb les geometries complexes que ha realitzat de forma intermitent l'estudi Ferrater des de 1989 amb projectes com el ja esmentat Jardí Botànic, d'altres encara en construcció, com la Ciutat de les Ciències de Granada, el passeig marítim de Benidorm o la torre Imagina de Diagonal, per citar-ne alguns.

"La societat demana respostes mediàtiques, i això pot crear cadàvers arquitectònics"

"Si hi ha crisi de construcció, potser tindrem més temps per la reflexió"

Ámb l'inicial títol de Sincronitzar la geometria, la mostra es va presentar primer el 2006 a l'Illinois Institute of Technology de Xicago i després s'ha pogut veure a Jerusalem i Bilbao. A Barcelona li han canviat el títol, que ara és tota una declaració de principis: El fons teòric d'un procedir pràctic [...] Transcórrer de la geometria a l'espai mitjançant la construcció". Amb la conversa amb ell i el seu fill, Borja, arran de l'exposició, Ferrater la defineix d'una manera més simple: "el que fem és mostrar la cuina de l'estudi".

La conversa és a la cafeteria del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona amb els dos Ferrater, el pare Carles, i el fill Borja (Barcelona, 1978). El gran parla sempre amb un respectuós plural i el fill, tot i el respecte que hi mostra, no pot estar-se de ficar-hi cullarada a quasi bé tot amb l'ímpetu de la joventut. En més d'un moment es pregunten i demanen a ells mateixos en un diàleg que sembla que deu ésser constant a la casa. Pareix que hi disfruten, parlant d'història, de geometries, de reflexions sobre el futur, sobre tot el que passa a l'arquitectura, que està clar que és el seu món. Tanmateix, això n'és un resum.

Pregunta. Quina relació hi ha entre el que ara mostra a l'exposició i la feina anterior?

Carles Ferrater. No és que hi hagi una feina anterior i després una altra, sinó que el que ara mostrem és un tipus de treball que va barrejat amb l'altre al llarg del temps. És un treball intermitent que arranca amb el projecte del Jardi Botànic de Barcelona, el 1989. Fou la primera vegada que vàrem fer la prova de posar una malla en un paisatge i veure si això funciona. Va anar bé i a partir d'aquí es va desencadenar tot un procés amb determinats projectes que, per ser molt complexos o estar situats en llocs especials, són difícils de desenvolupar a partir de la disciplina i de l'instrumental clàssic que tenim els arquitectes. La geometria és sempre l'eina que construeix l'arquitectura, que passa després a l'espai mitjançant la construcció. En determinats moments, nosaltres hem trobat que aquestes manipulacions geomètriques amb una certa complexitat (que poden ser malles, xarxes, plecs, cintes, diafragmes, membranes...) poden funcionar.

P. L'exposició fa una aposta per la reflexió més que per l'espectacularitat de l'obra acabada.

C.F. Sí. Ara en l'arquitectura només interessa el resultat final, és immediata i mediàtica, i si no ofereix un resultat d'una certa brillantor no interessa. Nosaltres el que intentem amb aquesta exposició és donar-li aquesta condició més pedagògica de mostrar la importància dels processos. Això ens permet mostrar els aspectes més ocults que desencadenen el gest arquitectònic, el que en diem col·loquialment la cuina.

P. Quin paper pensa que ha de tenir avui l'arquitectura?

C.F. Per nosaltres l'arquitectura ha de tenir dues condicions: una és l'arrel social i l'altra, la raó constructiva; la que sigui, pot ser molt estranya, perquè avui la tecnologia permet certes perversions, però hi ha d'haver una estructura complexa que no es veu a primera vista però que és la que dóna lògica al conjunt.

P. Tot això es pot fer sense l'ajuda de l'ordinador?

C.F. Seria molt difícil fer-ho. És més, en alguns casos, com en el del Botànic, l'ordinador era com una continuació de la mà. L'ordinador, de fet, es converteix en el propi projecte, amb el seu argument.

P. En la seva perspectiva, quins són els principals canvis a l'arquitectura que ha viscut?

C.F. Per una banda, crec que la ciutat tardocapitalista ens ha donat tota una sèrie de nous paisatges i nous llocs d'experimentació. Aquests trossos de ciutat que són terra de ningú, els cascs antics que s'han de reciclar... Tot plegat ens dóna una quantitat de nous paisatges d'experimentació esplèndids. Per altra banda, tenim la capacitat dels ordinadors i de les xarxes, d'Internet, que ens dóna la capacitat de creuar coneixements, de tenir en temps real avenços que abans eren impensables, permet fer processos de càlculs d'estructures que abans eren molt difícils, experimentar amb els nous materials... El treball de l'arquitecte continua sent el mateix, però aquests nous paisatges i aquests nous instruments ens permeten explorar noves formes d'expressió que, al final, és el treball de l'arquitecte. Això és el que ens interessa, però sempre amb una raó social, amb una raó constructiva i pensant amb què al final hi ha una persona que serà l'usuari de tot plegat.

P. Això inclou pensar en noves formes i tipologies?

C.F. També hi ha una certa experimentació tipològica, tant a la vivenda com a d'altres àmbits. Cada vegada tenim programes més híbrids, més complexos: cultural amb esportiu, esportiu amb transport, una estació que ja no saps si és un shopping o què.. Per això hi ha la necessitat de fer exploracions amb nous instrumentals, perquè els que ens donaven a la carrera fins ara crec que en alguns casos, no en tots, s'han quedat curts.

R. Sí. Jo crec que avui el que demana determinada part de la societat, i sobretot les institucions públiques, és una resposta molt immediata i al mateix temps molt mediàtica, que sigui molt comprensible. Per això volen figures geomètriques pures: cubs, esferes, prismes, piràmides... Busquen reconèixer-se en un model arquitectònic i, si pot ésser, estrambòtic, encara millor. Però és clar, això té la contrapartida de què estem parlant de cadàvers arquitectònics. Una part, no tots, és clar. Hi ha arquitectures esplèndides també, però bé...

Borja Ferrater. Existeix el perill que això que demana tant la societat en el fons acabi desvinculant l'arquitectura de la societat, com ha passat potser amb l'art?

C.F. Totalment.

B.F. La demanda de la societat per voler més, i cada vegada més, ha fet que l'art hagi perdut aquesta connexió, i aquest és el perill que té avui l'arquitectura, que es pot convertir en arquitectura espectacle. Formarà part de la iconografia, de l'escenografia, però no tindà la necessària funció social o urbana.

C.F. Per això per nosaltres és molt important el fet de convertir tota aquesta experimentació de la praxis en el projecte en un cert corpus o petit cos teòric. I per això venen els llibres o els catàlegs, o la construcció d'aquests models que ara exhibim, que no ensenyen els resultats sinó el moment de major tensió creativa del projecte. A vegades es tracta de mostrar com la corba es converteix en mur, com la membrana aguanta l'edifici...

B.F. Encara que fos rar com a títol, per això vàrem triar una frase ben llarga com a títol de l'exposició: Fons teòric d'un procediment pràctic. És precisament el que jo crec que representen aquests projectes. És la teoria que hi ha darrere d'un projecte que en el fons tracta de ser pràctic i útil. El que és nou no treu que sigui útil i aquí el que es tracta és d'ajudar el client, donar-li un servei.

P. I el client, penseu que ho entén?

B.F. No. Li donem llebre per gat enlloc de gat per llebre.

C.F. Sí. A vegades penses que no et demanen tant, però si tu ja has cobert tots els requisits de l'encàrrec, has entès el lloc, has fet un programa i allò funciona bé i està ben construït, a més pots introduir aquests altres elements experimentals que aporten una mica més.

B.F. Que és la funció de l'arquitecte, acomplir amb les necessitats d'un client però amb un afegit.

C.F. I en ocasions el client sí que assumeix aquesta part de risc intel·lectual.

P. Passant a un tema conjuntural. Després d'uns anys de gran eclosió arquitectònica, sobretot de construcció en massa, diuen que ve una recessió i hi haurà crisi. Com afectarà els arquitectes?

C.F. Bé, jo no sóc economista i no sé si darrere de la crisi de la construcció hi ha una crisi més estructural, financera. Pel que fa a la nostra feina penso que tindrem una mica més de temps per a la reflexió, i això és positiu i bo. A més, tot això sempre és cíclic. Potser ara s'ha d'estar a les trinxeres preparant els projectes del futur...

P. Quin balanç en fan, ara amb la distància, del concurs del Barça, on van quedar finalistes?

C.F. N'estem molt contents. Va ser un treball molt d'equip, va tenir molta repercussió als mitjans i la veritat és que n'estàvem tan satisfets que quasi no ens importava gaire guanyar, encara que és clar que això sempre alegra. Per nosaltres era una obligació participar en aquest concurs per fer un edifici per Les Corts, que fos únic pel Barça i per aquesta ciutat i pensem que això ho vàrem aconseguir.