Dels usos públics de Jaume I

L'atzar ha volgut que enguany concidesquen dues efemèrides d'innegable rellevància simbòlica: el naixement de Jaume I i l'alçament del 2 de maig a Madrid. I amb aquest doble motiu, se'n parlarà i se n'escriurà molt aquests dies, del Rei de la cimera coronada amb un drac alat (com se'l representava en les augustes estàtues eqüestres que se li dedicaren al final del segle XIX i el principi del XX, en els temps forts de la Renaixença, i en el manuals escolars de la nostra infantesa, i que només més tard vam saber que no era seua, sinó del seu descendent Pere el Cerimoniós) i de l'heroica resistència del poble madrileny a la invasió napoleònica, preàmbul o acte primer de la immediata guerra de la independència contra l'ocupació estrangera. No cal dir que les commemoracions diuen més de qui les celebra que de qui -o de la cosa que- és celebrat. Commemorar vol dir recordar, portar de nou a la memòria, repensar i celebrar col·lectivament, públicament, un personatge o un fet històric, a la llum dels interessos i les preocupacions del present. El Jaume I que commemorem enguany és molt distint del que es commemorà fa cent anys, el 1908, en un altre context polític i institucional, social i cultural, i amb unes urgències i prioritats d'ordre també molt diferent.

"No té sentit prolongar el silenci que pesa sobre els vençuts, la població musulmana"

"Cal acabar amb la història de reis i grans personatges i donar la veu a les classes anònimes"

"Les commemoracions haurien de servir per repensar el passat des de les necessitats d'avui"

Cada època, cada societat, cada generació d'historiadors que la serveix i satisfà les seues necessitats de memòria històrica, crea la seua pròpia història, la seua pròpia representació històrica del passat. No ja les biografies de Jaume I que es van escriure al final del segle XIX -com la del baró de Tourtoulon, traduïda al castellà per Teodor Llorente, el pròcer de la Renaixença valenciana, o la de Francis Darwin Swift, d'onomàstica tan doblement suggeridora-; o les fulguracions historiogràfiques del setè centenari, ara fa cent anys, que es va commemorar amb aquell formidable aplec d'erudits que va ser el primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, centrat en la figura i l'època del Rei conqueridor i impulsat per Carreras Candi, Miret i Sans i altres prohoms de la cultura catalana del canvi de segle; sinó fins i tot els diversos estudis que li dedicà fa quaranta o cinquanta anys Ferran Soldevila -un historiador solvent i rigorós, i un dels millors coneixedors del personatge i del seu temps, a qui no sé per què se li sol aplicar per sistema el capell de romàntic i nacionalista, com si els altres als quals se'l contraposa no ho fossen, també-, ens cauen de les mans, pertanyen ja a un altre món d'idees, a unes altres representacions del passat històric, que han quedat obsoletes, inservibles. Per no parlar de les breus i apressades síntesis d'història dels Països Catalans a ús de la militància independentista, de fa vint o trenta anys, amb una iconografia i uns continguts totalment desfasats, tan tradicionals com els de la història d'Espanya que es pretenia substituir. No té massa sentit treure la llista dels reis gots i dels monarques espanyols per posar la dels sobirans autòctons del casal de Barcelona, quan el que cal fer és acabar amb la història de reis i grans personatges i donar la veu a d'altres protagonistes, a les classes anònimes i subalternes, secularment negligides del discurs històric. Com tampoc no en té massa prolongar el silenci ominós que continua pesant sobre els altres, els vençuts, la població musulmana de Mallorca i de València, que va ser exterminada, reduïda a captivitat i esclavitzada, expulsada o sotmesa al domini dels conqueridors feudals, i de la qual tampoc no se'n parla als manuals i els llibres de text.

La història s'escriu i es reescriu contínuament. Des dels valors, les idees i les necessitats del present. I és així com s'ha abordat i interpretat la figura de Jaume I en èpoques anteriors, i com se l'abordarà i interpretarà enguany. Això no vol dir, però, que el coneixement històric siga relatiu i que valga tant el produït en una època o en una altra. La nostra visió del passat històric, del segle XIII en aquest cas, és molt més rica i complexa que la de fa trenta, cinquanta o cent anys, gràcies als progressos de la disciplina, a l'aparició de nous documents, a la nova manera d'interrogar els ja coneguts, als nous temes i els nous problemes que es planteja l'historiador, i a la major perspectiva no sols respecte de la realitat històrica estudiada sinó també respecte de les representacions històriques anteriors. D'altra banda, la història és una disciplina científica, però té també uns usos públics.

En un article publicat en aquest mateix periòdic el dijous passat, l'escriptor Arturo Pérez-Reverte glossava la marcada significació nacional del 2 de maig i les diferents interpretacions ideològiques que se n'han fet històricament, i aprofitava per recordar que el primer centenari es va celebrar a tot Espanya, llevat de Catalunya, on el catalanisme polític preferí centrar-se en la celebració del setè centenari de Jaume el Conqueridor. Pérez-Reverte, que no s'està de qualificar la guerra del francès d'"epopeya nacional extraordinaria", tanca la seua arenga de forma contundent: "Ahora, al coincidir el segundo centenario con el desafío frontal a la Constitución de 1978 por parte de los nacionalismos radicales vasco y catalán, un interesante debate sobre las palabras España y nación española se anuncia en torno a cuanto el 2 de Mayo hizo posible e imposible. Esa fecha tiene hoy más actualidad que nunca: sugerente para nuevos tiempos y nuevas inteligencias, clave para entender la certeza de esta nación, discutible quizás en su configuración moderna, pero indiscutible en su esencia colectiva, en su cultura y en su dilatada historia". Segurament aquestes idees i aquesta fraseologia no deuen haver estat alienes al nomenament de l'escriptor com a comissari de l'exposició Madrid 2 de Mayo, organitzada per la Comunidad de Madrid.

Ignore com se celebrarà el vuitè centenari de Jaume I i, sobretot, què se celebrarà. Però expressions com "epopeya nacional, esencia colectiva o certeza de esta nación", tan d'ús i tan poc problemàtiques, pel que sembla, en el llenguatge commemoratiu espanyol, estaran, segurament i afortunadament, absents. Això que hem guanyat. I, tanmateix, les conquestes de Jaume I, la incorporació de Mallorca i de València a la Corona d'Aragó, s'emmarquen dins un procés d'expansió i construcció nacional -sense el qual mallorquins i valencians no parlaríem avui català- i un procés més general encara, d'abast europeu, de dilatació de la societat feudal en totes les seues fronteres exteriors, cap a l'est, amb l'avanç germànic més enllà de l'Elba, cap a l'oest, amb la conquesta anglesa de Gal·les i Irlanda, i cap al sud, amb l'avanç dels regnes cristians ibèrics sobre al-Andalus. La instal·lació de les famílies de colons catalans i aragonesos en les incertes terres meridionals, en la frontera immediata amb l'Islam, fugint dels abusos senyorials i a la recerca de terra i llibertats, té molt d'epopeia, encara que moltes de les expectatives inicials quedassen finalment frustrades; ells són, en definitiva, els veritables fundadors dels nous regnes, els protagonistes de les noves societats que s'hi construirien. I el destí de la població musulmana autòctona, desallotjada de les seues cases i les seues terres, venuda com a esclava, confinada en les àrides muntanyes interiors o concentrada en reserves de mà d'obra al voltant dels nuclis urbans, ens dóna molta matèria per a reflexionar sobre allò que en diuen el xoc o el diàleg de civilitzacions i la convivència interètnica i intereligiosa, que, almenys ací, tan malament acabà.

Les commemoracions històriques, si més no, haurien de servir per a això. Per a pensar o repensar el passat des de les preocupacions i les necessitats d'avui, críticament i en clau de futur. La resta és tocar la flauta.